dimarts, 27 de setembre de 2011

El pes dels errors

A vegades, els errors que cometem ens semblen tan grans, tan repetitius, que no veiem més enllà. Ens hi aferrem i, sense que ens n'adonem, els duem penjats al coll o els carreguem a l'esquena com una llosa. I ens pesen.

És important saber cometre errors i, sobretot, assumir-los. És important també caure i, sobretot, saber-se llevar. Només qui s'arrisca i s'equivoca pot aconseguir alguna cosa. Però és més important encara saber quan i com cal deixar anar els errors pel camí, perquè adobin la terra de l'experiència i ens ajudin a créixer.

divendres, 16 de setembre de 2011

N'aprendrem

Potser algun dia n'aprendrem. Pararem l'altra galta quan ploguin cops, en lloc d'alçar el rostre, orgullosos, i maldar per tornar-nos-hi. Entomarem les crítiques amb un somriure fred, tancarem els ulls davant les injustícies, fingirem que els menyspreus subtils no ens llepen de mica en mica l'amor propi.
Potser algun dia n'aprendrem. Viurem a les fosques, apagats tots els sentits, balbs. Ofegarem l'ambició i serem feliços, acomodats en existències petites, en vides grises, ignorants i ignorats de tot i de tothom.
Sí, potser n'aprendrem. Algun dia. Quan l'infern es geli. O quan esclati el cel, iridiscent, sota la llum de mil sols.

dimarts, 13 de setembre de 2011

Promeses

Dissabte de casament. Tothom mudat. Sitges ens regala un dia xafogós, amb un cel tan blau que gairebé fa mal als ulls, unes onades perfectes que s'enduen els mals presagis, i tot rutlla. L'església, els nuvis, l'arròs. Fotos. El restaurant, l'aperitiu, còctels. Fotos. L'àpat, el pastís, els brindis. Fotos. Ballaruca, petons, abraçades. Fotos.
De nit, tornem a Barcelona en autobús, esgotats però contents, la muda arrugada, el maquillatge corregut, els ulls brillants (l'emoció, l'alcohol?). Mentre viatgem mig a les fosques, dolçament agombolats en els nostres seients, no puc deixar de pensar en la ceremònia. Sobretot en les promeses que s'han fet els nuvis, seguint el ritual establert. Respectar-se, tenir cura l'un de l'altre, fins que la mort els separi. I, sobretot, estimar-se sempre. Perquè, a veure, com es pot prometre una cosa així? No s'estima racionalment, des de la ment, sinó irracionalment, des de les estranyes. És un sentiment i, com a tal, no es pot controlar. Ara t'estimo, ara no. ON/OFF. Ara t'estimo més, ara menys. Sempre t'estimaré.
Si ens fos possible decidir l'objecte i la intensitat de la nostra estimació, com qui fa anar els botons del comandament del televisor, no estimaríem qui no ens convé. No ens conformaríem amb amors petits i miserables, amors en minúscula. I, més important, podria dir-te, sense mentir, que demà encara t'estimaré.


dimarts, 6 de setembre de 2011

Vols i dols

Vols i dols. Parles, em mires, gesticules, i jo nedo en un mar de confusió, perquè les paraules, els gestos, els actes no van acompassats, no ballen al mateix ritme. O nedava, millor dit; fa temps que he deixat de moure braços i cames, lluitant contra les onades. Ara només suro i em deixo arrossegar cap a la platja. Però tu ni te n'adones: corres, corres, corres. Sempre endavant, sempre fugint, en aquesta cursa que tu i jo sabem que no duu enlloc, perquè has perdut la brúixula, el nord, bous i esquelles.
Res no ha canviat, penses, perquè parlo, miro, gesticulo com sempre. O això creus. O això sembla. Però m'acomiado una mica en cada paraula, en cada mirada, en cada gest, i faig un pas enrere. Potser quan t'aturis ens saludarem, com vells amics, en la distància, o et veuré passar, rabent, com un estel fugaç.


divendres, 2 de setembre de 2011

La llei del màxim esforç

Passo la tarda de dijous amb el meu amic Carles. L'objectiu és doble: posar-nos al dia de les novetats de l'estiu i la rentrée i, sobretot, conèixer el seu fill adoptiu, una meravella de pell fosca i ulls immensos, àvids d'amor i de vida. Un somriure que no te l'acabes, alegria en estat pur.
Quan els veus junts, t'adones que els adjectius (biològic, adoptiu) són balders. Són PARE i FILL (les majúscules no les poso jo, s'escriuen soles). I descobreixes que allò que en diuen amor incondicional, que creies que era pura invenció, només per a les novel·les romàntiques i les comèdies ensucrades de Hollywood, existeix realment.
Els agraeixo l'oportunitat de compartir un trosset del seu món (el primer de molts, espero!) i els dedico aquesta cançó, per un doble motiu: perquè són fans del musical Mamma mia i, sobretot, perquè són uns guanyadors. Qui lluita, qui s'ho treballa, qui aposta pels altres, qui ho dóna tot sense esperar res a canvi, s'ho mereix tot. És la llei del màxim esforç.