dilluns, 29 d’agost de 2011

Dies de boira

Hi ha dies que hem de recordar, una vegada i una altra, que les coses no són tan complicades, que les compliquem. Que, si no simplifiquem, la vida se'ns emboira, s'omple de blau fosc (on són tots els verds?).
Pensàvem que ja ho teníem tot pensat. I no. Perquè a aquestes alçades del partit, amb la casa a mig fer, se'ns ensorren els fonaments. I ens despertem en un llit tan gran que no ens l'acabem, en una habitació sense sostre i on les parets trontollen. Plena de gent. De persones que estimem o que hem estimat, que hem volgut estimar i no hem pogut. O no n'hem sabut.
Plou i fa sol. I vent. I se'ns mulla el rostre, tremolem de fred, per molt que provem de tapar-nos amb el llençol. I tota aquesta herba que s'enfila per les potes del llit, fins al capçal, ens lliga mans i peus.






diumenge, 28 d’agost de 2011

Saltamartí

Les meves nebodes bessones de l'arc de Sant Martí en diuen "el saltamartí", com la llagosta. No em pregunteu per què. Potser les confon aquella cançó infantil que diu "salta, saltamartí". Mera cacofonia. O qui sap. Les ments dels nens, com els designis del Senyor, són inescrutables.
En qualsevol cas, ho vaig descobrir una tarda plujosa a Figueres quan van aparèixer al cel no una sinó dues d'aquestes meravelles de la natura. "Mira, mira", en va dir una de les nenes, bo i assenyalant el cel, "ha sortit el saltamartí". "I allà també", va afegir l'altra. Vaig fer un parell d'intents per corregir-les, però reconec que no hi vaig posar el cor, perquè, al cap de poc, ja es tornaven a confondre. "I demà tornarà a sortir el saltamartí?", em va preguntar aleshores una d'elles. "Potser", vaig respondre, "si torna a ploure i a fer sol com avui".
Ja han passat uns quants mesos, des d'aquell dia. Sóc asseguda al tren, tornant a Barcelona, una altra tarda de sol i pluja, esperant poder veure l'arc de Sant Martí per la finestra o, millor encara, el saltamartí, que és més divertit.




divendres, 26 d’agost de 2011

Turista

Curiosament, sempre torno dels viatges amb ganes de veure més la família i els amics, de llegir tots els llibres del món i, sobretot, d'escriure, escriure i escriure.
Tinc també la sensació d'arribar a port i friso per recuperar les rutines. Només quan entro al pis i deixo la maleta a l'entrada, encara sense obrir, sóc plenament conscient de com he enyorat el meu llit (i el coixí!), el menjar insípid que acostumo a cuinar, la dutxa. Les meves coses. El meu espai. La meva gent. Els sorolls i les olors que em són familiars.
I això que només he estat fora deu dies. I he dormit, menjat, passejat, suat fins que el cos ha dit prou, la mirada plena de blaus i verds, el soroll hipnòtic de les onades que vénen i van, vénen i van, l'olor d'espígol que tot ho envaeix.
És una sensació estranya, una barreja d'emocions contradictòries semblant a quan, de petit, tornaves a casa després d'un dia d'excursió amb els companys de l'escola. Arribaves cansat, una mica trist que tot s'hagués acabat, però alhora content de ser a casa, on t'esperava l'abraçada de la mare, la truita de patates de l'àvia per sopar i, després, el teu llit, el teu coixí.





dilluns, 22 d’agost de 2011

Dubrovnik

La curiositat és més forta, al final. Vencent la timidesa, gosem preguntar sobre la guerra al croata que ens duu de tornada a l'aeroport. Ens parla d'una guerra injusta (no ho són totes, potser?), en què l'altre bàndol té més soldats, més armes, més odi potser. Parla també de quatre anys en un soterrani, compartint habitació amb més de deu persones, subsistint amb un bol de menjar cada tres dies. Sense poder anar a escola. Intentant espolsar-se la por, en va, perquè s'ha instal·lat al moll de l'ós i, vint anys després, un simple cop de vent inesperat, que tanca portes, esgarrifa, perquè recorda el soroll de les bombes que cauen.
Passem la resta del trajecte en silenci, mentre ell desgrana penúries. A la falda de la muntanya, mentre es fa de nit, Dubrovnik plora.



dilluns, 8 d’agost de 2011

El secret de les tortugues

Aquesta entrada és un homenatge a tots aquells que sempre hem estat més formigues que cigarres, més tortugues que llebres. A tots els que sempre hem intentat fer les coses bé, seguint les normes, pensant no només en l'avui, sinó també en el demà, no només en nosaltres, sinó també en els altres. Els que hem anat fent via, un pas rere l'altre, impertorbables.

Aquesta societat de la immediatesa, a voltes superficial i materialista, que sovint només sembla valorar el què, mai el com, que ho vol tot i ara, ens sol penjar l'etiqueta de repel·lents, d'avorrits. Però s'oblida que la formiga, que ha treballat tot l'estiu, incansable, mentre d'altres, feliços i despreocupats, jeien al sol, quan arriba l'hivern descansa vora el foc, el rebost ple. Oblida també que la tortuga avança, passet a passet, i lenta, però segura, arriba a bon port. I, més important encara, gaudeix del camí.

dijous, 4 d’agost de 2011

La força dels records

El meu amic Òscar s'ha revelat com una font d'inspiració constant, també d'idees per a aquest bloc. Avui m'envia un enllaç a Experientia Docet, el bloc de César Tomé, concretament a l'entrada Un neurochip que restaura y mejora la memoria. Us en reprodueixo el primer paràgraf:

Un grupo de científicos encabezado por Theodore Berger, de la Universidad del Sur de California, ha desarrollado un sistema por el cual los recuerdos están o dejan de estar, literalmente, accionando un interruptor. Se trata de un dispositivo electrónico que duplica las señales neuronales relacionadas con la memoria y que el equipo ha conseguido que reproduzca la función cerebral implicada en el comportamiento aprendido a largo plazo, incluso cuando las ratas han sido drogadas para que olviden. Gráficamente: interruptor ON, las ratas recuerdan; interruptor OFF, las ratas olvidan. (...) 
 
Aquest article m'ha fet pensar de seguida en una de les meves pel·lícules preferides, que aquí no va tenir l'èxit que es mereixa, potser perquè la traducció espanyola del títol (Olvídate de mí) i la presència d'un quasi-sempre histriònic Jim Carrey evocaven, erròniament, una comèdia insubstancial. Res més lluny de la realitat en aquest cas, ja que Eternal sunshine of the spotless mind és, com l'original promet, pura poesia visual i sonora. (Deixeu-me afegir, aquí, que TOT és SEMPRE millor en versió original, no només les pel·lícules...).
 
Si existís la possibilitat d'esborrar records dolorosos de la memòria, ho faríeu? Eliminaríeu de la vostra ment tot rastre de relacions sentimentals fallides? Triaríeu oblidar per complet exmarits o examants? Aquests són alguns dels interrogants que planteja la pel·lícula. Potser penseu, com els protagonistes, que tot s'hi val per fugir del dolor i que l'oblit és una bona alternativa. O, il·lusos com jo mateixa, creieu que val la pena cometre alguns errors i, més important encara, recordar-los.
 

 

dimecres, 3 d’agost de 2011

Elogi del desig

Parlava no fa gaire amb una amiga del sentiment de culpa que aflora quan, estant en parella, estable o no, feliç o no, desitges algú altre. Jo fa temps que he optat per deixar de sentir-me malament perquè el desig, com tantes altres coses, no es pot controlar. Som vius, sentim, ens emocionem, i no podem evitar estimar, odiar, desitjar, esperar, frustrar-nos, enrabiar-nos, patir, gaudir.

Però, en canvi, sí podem decidir què fem amb totes aquestes emocions i sentiments. Podem deixar-nos endur pel desig (i afrontar les conseqüències). O també podem senzillament deixar que la sensació suri, a la superfície, com la barca que mai no arriba a port. Contemplar l'objecte del nostre desig com qui s'encisa davant d'una obra d'art.

Si tenim sort, el camí serà ple de mirades seductores, de llavis petoners, mans suaus, converses interessants. I no hem d'oblidar que, encara que estiguem a règim, sempre ens és permès mirar el menú.