dimarts, 26 de juliol de 2011

Petits vicis confessables

El canvi d'any i els aniversaris a vegades tenen punts en comú: una certa malenconia, la sensació que el temps ens fuig dels dits, les ganes de fer neteja física i mental, la necessitat de fer balanç vital...

Enguany, he decidit trencar la tradició i, en lloc d'una llista de (bons?) propòsits per al nou any que estreno, he preferit fer-ne una de petits vicis confessables als quals no tinc la més mínima intenció de renunciar. Vet aquí el decàleg:

1. Menjar sushi, sempre acompanyada i sempre amb bastonets.
2. Beure Heineken, sempre acompanyada i sempre d'ampolla.
3. Veure una vegada i una altra el final de la sèrie Perdidos, per autoconvèncer-me que no és tan dolent i que no ens han pres el pèl durant sis anys.
4. Escoltar compulsivament les cançons que m'agraden fins avorrir-les.
5. Somriure descaradament al noi de manteniment de la feina i aguantar-li la mirada fins que un dels dos, normalment ell, es posa vermell.
6. Cantar fort mentre sóc a la dutxa i fluix (o això espero) mentre vaig pel carrer.
7. Rosegar els taps de tots els bolígrafs que passen per les meves mans, fins destrossar-los.
8. Gratar-me la punta del nas quan dic mentides.
9. Jurar i perjurar que faré una cosa, i no fer-la.
10. Jurar i perjurar que mai faré una cosa, i fer-la.


dilluns, 25 de juliol de 2011

Aniversari

Reconec que fa temps que esperava una ocasió propícia per penjar aquest vídeo-joia i crec que no n'hi haurà cap altra de millor. No sóc gaire de celebracions; encara que no ho sembli, això de ser el centre d'atenció no fa per mi (és el que té ser una tímida atrevida). No m'agraden els rituals: tallar el pastís, obrir regals, somriure a les fotos, brindar, bufar les espelmes, demanar un desig...

Fer anys, però, sempre ve de gust, encara que ja en siguin uns quants. Perquè vol dir que encara som per aquí i que donem guerra (i molta!).

dimecres, 20 de juliol de 2011

Lleugers d'equipatge

Enyoro les nits en què, adolescent, sortia de casa amb el DNI i dues mil pessetes en una butxaca i les claus de casa a l'altra. O quan marxava de cap de setmana amb només una muda de recanvi a la motxilla. Ara, en canvi, constato amb un punt de nostàlgia que vaig pel món com els caragols, amb la closca a l'esquena. O més ben dit, penjada del braç, no fos cas que me la robin...

Maleïdes bosses de mà! Perquè, com que tens espai, acabes omplint-les fins dalt, sota el lema del "per si de cas". Tiretes per si em tallo o em fan mal les sabates, caramels o pastilles per si tinc mal a la gola, un paraigua plegable si el dia es desperta núvol, un llibre per llegir al metro o per si tinc alguna estona morta, les claus (no només la del portal i la del pis, com abans, no, també la de la bústia, l'armari de comptadors i el terrat!) i, sobretot, que no faltin els kleenex! Això, sense comptar el moneder, farcit de tarjetes, i el mòbil, que és un cas apart!

Potser és un problema d'actitud davant la vida. Hem perdut l'espontaneïtat, la confiança, aquell punt de temeritat de l'adolescència i anem acumulant necessitats, reals o fictícies, i complicant-nos l'existència fins al paroxisme. Com s'explica, sinó, que la majoria no puguem viure sense el mòbil o les xarxes socials? Perquè no oblidem que ja teníem amics, familiars i coneguts abans de l'era dels mòbils, del Facebook i del Twitter i, encara que ara ens sembli impossible, hi manteníem el contacte, fins i tot m'atreviria a dir que els vèiem més sovint.

M'entristeix pensar que si no vaig pel món carregada com un xerpa em sento insegura, una mica despullada. Per això m'he fet el ferm propòsit de viatjar una mica més lleugera d'equipatge (o almenys d'intentar-ho). Algú s'apunta?

dissabte, 16 de juliol de 2011

Vida

La vida és bella, o això pregona Roberto Benigni, capaç de trobar bellesa enmig de les runes de la crueltat humana. La vida és somni, per Calderón de la Barca, i nosaltres actors d'una tragicomèdia. La vida és breu, però l'art dura per sempre, es consola Hipòcrates. La vida és injusta, es lamenta sovint un amic, mentre el Barça meravella mig món a ritme de Coldplay. Viva la vida?

No seré jo qui jugui a l'espiritualitat de butxaca. Qui en temps incerts proclami allò tan il·lusori que la vida és com volem que sigui. Que podem veure el got mig ple o mig buit. Que només cal jugar amb gràcia les cartes que ens han tocat (és frívol comparar la vida amb una partida?). Cadascú veu la vida a la seva manera i té expectatives diferents. Només es pot ser humil i no jutjar. Escoltar les penes i les alegries d'altri, compartir les pròpies, i així, tots plegats, sentir-nos una mica menys sols.

Ai, la vida... A mi em fascina, què hi puc fer! Em meravella especialment la capacitat que té de sorprendre'm. Quan em penso que ja ho he vist tot o que tinc clar què vull, què penso, què sento, què espero, la vida fa una giragonsa inesperada, burleta. I em deixa desconcertada, confusa, a voltes amb ganes de clavar un bon cop de puny, d'altres amb ganes de riure. Perquè un dia penses que ja tens totes les respostes i al següent t'adones que t'han canviat les preguntes.



diumenge, 10 de juliol de 2011

La fragilitat dels mites

Ja fa temps que penso que mai no hauríem de conèixer aquells que idolatrem. Perquè a qui admirem, qui ens emociona, a qui ens voldríem assemblar, qui ens fa vibrar, sol ser el personatge, no la persona plena de defectes i de virtuts. Humana.

Trobar-nos cara a cara amb les misèries dels nostres ídols els humanitza, els fa perdre tota la màgia. Caigut el vel del misteri, s'ensorren els pedestals, s'escurcen les distàncies i es trenca l'encís. Resulta impossible venerar algú si et pots veure en els seus ulls.

Recentment es va representar a Barcelona una obra teatral sobre la vida d'Antoine de Saint-Exupéry, autor del meu preuadíssim Petit Príncep. Un amic, coneixedor de la meva fascinació per aquest conte poètic, em va proposar anar a veure l'obra, convençut que em faria molta il·lusió. M'hi vaig negar de ple. Es veu que Exupéry era faldiller, vanitós, depressiu, alcohòlic. En sóc ben conscient, però no tinc ganes de sentir-ho. Una part ingènua de mi el vol continuar veient només com l'aviador romàntic que va escriure la faula més bonica sobre la vida i les relacions humanes.

Vaig escassa de mites, darrerament. Per això, ara que visc a Barcelona, vaig amb peus de plom per no topar-me mai amb Pep Guardiola. No fos cas que, enlloc de trobar-lo vestit impecablement de Toni Miró, llegint versos de Miquel Martí i Pol o escoltant alguna cançó de Lluís Llach, amb llàgrimes als ulls, me'l trobi empenyent el carret del súper en xandall. Si a sobre renega perquè hi ha cua per pagar o, Déu no ho vulgui, escup a la sortida, tindré un cobriment.