dijous, 30 de juny de 2011

Les dones que no estimen els homes

Immadurs, egoistes, superficials, infantils, gelosos, còmodes, absurds, simples, passotes, insensibles, controladors, infidels. Homes. Panxacontents, mentiders, inconstants, necis, esquerps, insegurs, prepotents. Homes.

La llista seria inacabable. Si fem cas dels adjectius amb què obsequiem els homes, hem d'arribar a la conclusió que les dones ja no estimem els homes? Jo em rebel·lo davant d'aquesta situació, perquè no estem parlant d'un concepte abstracte: vivim envoltades d'homes. Són els nostres pares, germans, nebots, cosins. Les nostres parelles, els nostres amics, companys de feina, veïns. Tenen noms i cares. Sovint els estimem.

En Raúl, que no perd mai la calma, fa malabarismes amb l'agenda i té sempre un moment per escoltar-te i donar-te un consell assenyat. En Peter, que pot ser lleuger com les bombolles del cava, quan necessites evadir-te, o bé profund, quan, a mitja tarda, entre amics, asseguts en una terrasseta, parles de canviar el món. L'Òscar, el company de feina atent, sempre a punt per donar-te un cop de mà, fantàstic cuiner, gran amfitrió i millor persona. En Xavier, capaç de recórrer 140 km d'anada (i els mateixos de tornada) per instal·lar-te uns endolls o penjar-te uns llums, i el cosí que tothom voldria tenir. En Joan, la companyia perfecta per anar a una exposició o per compartir una bona cervesa (o unes quantes...). En Carles, pare lluitador, docent vocacional i gran amic. En Javier, optimista incansable, que dóna les millors abraçades del món.

La llista seria inacabable. I és que no hem de perdre la perspectiva. És cert que hi ha bastants impresentables, però no ens enganyem: la estupidesa no té gènere. A més, ens agradi o no, estem condemnats a entendre'ns, perquè no sabem viure els uns sense els altres.


dilluns, 27 de juny de 2011

En negre

Fa uns dies, el meu amic Òscar em va enviar un enllaç al bloc La cúpula del trueno, concretament a l'entrada del dia 22 de juny Dinero, dinero y más dinero: un gráfico inquietante. Us recomano que hi doneu una ullada, si teniu temps i ganes, perquè s'hi compara gràficament quant han costat diversos projectes emblemàtics o algunes guerres, quins són els beneficis de determinades empreses o el PIB de certs països, entre d'altres.

Probablement us indignareu (sí, més encara!), perquè veureu, per exemple, que els beneficis del Banc Santander l'any 2010 quasi quadripliquen la inversió en educació en aquest país durant el mateix període. O que amb el cost estimat de l'economia submergida a Espanya es podria pal·liar la fam al món durant gairebé un any.


Parlant d'economia submergida, justament, l'altre dia, casualitats o causalitats de la vida, llegia sobre l'origen de l'expressió "treballar en negre" (travailler au noir, en francès), que es remunta a l'Edat Mitjana i no té res a veure amb l'esclavatge. Era norma escrita que només es podia treballar mentre hi hagués llum natural. Alguns patrons, tanmateix, per augmentar el rendiment dels obrers, els feien treballar també quan es feia fosc, negra nit, a la llum de les espelmes. Aquesta pràctica estava totalment prohibida i era perseguida durament, com ara vaja.

Han passat un munt de segles, però hi ha coses que no canvien. I jo em pregunto, ingènua, en lloc de retallar progressivament l'estat del benestar, parapetant-se rere el fantasma de la crisi, no seria més fàcil (i més just) perseguir el frau fiscal i fer aflorar l'economia submergida? Perquè, a aquest pas, les properes generacions seran les primeres que viuran en pitjors condicions que les anteriors i no sé si hauran de treballar en negre, però com negres segur que sí (i perdoneu l'expressió políticament incorrecta).


dimecres, 22 de juny de 2011

És quan dormo (que hi veig clar)

Parlem de somnis, que ja toca (cal fer honor al títol del bloc!). De somiar despert i de somiar adormit. Perquè no és el mateix. Resulta que, mentre dormim, es manté gran part de l'activitat cerebral, llevat, ah sorpresa!, del lóbul frontal, que es desconnecta. I si tenim en compte que aquesta zona és coneguda com el CENSOR (les majúscules són meves), us podeu començar a fer una idea de les implicacions de tot plegat.
El lòbul frontal és el que, quan estem desperts, ens diu que aquell noi que tant ens agrada no ens convé, que és massa guapo, massa lleig, massa superficial, massa llest; massa o massa poc per a nosaltres, en definitiva. És el que ens xiuxiueja en veu baixa que la feina que sempre hem desitjat (criador de caragols, ballarina de claqué) és una bestiesa, impossible, que està fora del nostre abast. I és aquest maleït lòbul el que, quan per fi gosem fer un pas, ens recorda la darrera vegada que ens van trencar el cor o que ens vam estavellar.
Tanmateix, quan dormim, el gran censor també dorm i aleshores aflora tot allò que hem reprimit durant el dia: els desitjos, les pors, els anhels, les frustracions. En somnis és difícil amagar-se res: totes les emocions i els sentiments que hem provat d'enterrar sota capes i capes de judicis acaben surant a la superfície encara que, de vegades, adoptin formes estranyes. Per això, molts recomanen que per conèixer-se bé a un mateix cal escoltar els propis somnis, veure de quina matèria estan fets.

Avui no tanco l'entrada amb una cançó, ni un vídeo, sinó amb un petit poema que vaig escriure fa temps (solitària i trista incursió en el món de la poesia):

 Les tiges dels meus somnis gronxades pel vent
en camps d'esperança on dorm el recel
el fred i la por s'arrosseguen lentament
tanta pluja per tan poc cel.

divendres, 17 de juny de 2011

Quis custodiet ipsos custodes?

Qui vigila els vigilants?

Costa creure que una locució de finals del segle I encara sigui vigent passats vint segles. Juvenal era un visionari o és que, senzillament, no n'aprenem?


Estic realment desorientada. He d'indignar-me amb els indignats o bé creure en teories conspiratives? He decidit, en tot cas, posar tota la informació en quarentena i, si difonc aquest vídeo, és perquè "l'altra versió" ja ha rebut moltíssima atenció mediàtica.

De tota manera, no puc evitar sentir-me manipulada. Perquè, a veure, siguem realistes: manifestants violents amb "pinganillo"?  Escortats (que no detinguts, eh?) per la policia quan els més pacífics els increpen? Policia secreta que caldeja l'ambient? I, així, els polítics semblen xaiets, víctimes innocents de quatre dropos que, en recórrer a la violència, han perdut tota credibilitat? Certa o no, és una possibilitat inquietant, com a mínim, perquè, si aquesta és la policia (secreta o no), qui serà la policia de la policia?

La informació és poder. És tan fàcil agafar la veritat i retorçar-la a voluntat i, amb dues declaracions i quatre imatges, donar-li la forma que vulguem... O, millor encara, silenciar-la, amagar-la com qui escombra la porqueria sota la catifa. Només cal pensar en el cas d'Islàndia. El poble s'alça, es rebel·la contra la injustícia, derroca un govern, porta els responsables a judici i, aquí, ni se'n parla (per allò de no donar-nos idees, suposo). Això sí, visca el Barça i la Shakira!

dimarts, 14 de juny de 2011

Dies de pluja

S'han acabat els dies de pluja. El cel és un llençol blau estès i amb la tempesta han marxat els pensaments emboirats, els dubtes, les incerteses. Hem fet net. I ara, per fi, tot es veu clar, transparent, com sempre havia estat; la llum que s'amaga rere els núvols.
Desarem el paraigua ben a mà, per si la pluja, sempre amatent, ens torna a sorprendre...

dijous, 9 de juny de 2011

Ficció

Fa uns dies vaig penjar en aquest mateix bloc una entrada que ha generat cert enrenou. Em refereixo a Tots els matins del món, un conte curt que vaig escriure fa uns quants anys.

Més d'una persona (i de dues) ha donat per suposat que era autobiogràfic i que, a més, reflectia un mal moment personal. Algú, fins i tot, s'ha donat per al·ludit (!!!). Podeu respirar tranquils. No. Se'n diu ficció.

Suposo que tots pequem una mica del mateix i, quan llegim un conte, una novel·la, un poema, no podem evitar preguntar-nos què tenen d'autobiogràfic. Som curiosos? Morbosos? Senzillament humans.

Penso que, quan escrius, no pots evitar abocar al text una mica de tu mateix, encara que parlis d'experiències d'altri o, fins i tot, inventades. Les emocions, els sentiments, les vivències humanes són universals; l'escriptor les passa pel seu propi sedàs i l'únic que importa és si el resultat té vida, una ànima pròpia, perquè aleshores voldrà dir que algú, en alguna banda, en algun moment, ho haurà viscut, sentit.

Així, el meu conte no explica una experiència personal. Però sí, té trossets de mi: l'olor de cafè, passejades per la Rambla del Poblenou, el sol tímid de primera hora. I parla de la decepció, de desitjos frustrats, de falses promeses, de cors trencats. De coses que tots, d'una manera o altra, hem viscut i que, en definitiva, formen part de la vida.

Per als curiosos, diré que el títol és un homenatge a la magnífica pel·lícula d'Alain Corneau, Tous les matins du monde (la banda sonora de Jordi Savall és per llepar-s'hi els dits!), i a la novel·la del mateix títol de Pascal Quignard. Pel·lícula i llibre m'agraden perquè parlen del mateix, amb llenguatges diferents: de l'amor envers la música, de com la música ens insufla vida, ens salva i ens redimeix.



dimarts, 7 de juny de 2011

La felicitat

M'agraden més alguns tràilers que moltes pel·lícules. He de confessar que sóc de les poques persones (vull creure que no l'única) que quan van al cinema, mentre la majoria espera impacient que comenci la pel·lícula, desitjarien allargar el passi de tràilers. La vida en poc més d'un minut. Zapping d'emocions.
Tots sabem que, sovint, hi apareixen les millors seqüències (cal vendre el producte!), així que per què empassar-te tota una pel·lícula, que quasi sempre no estarà a l'alçada de les expectatives que t'has (o t'han) creat, si pots gaudir només dels millors moments?
Tot això per dir-vos que no us puc recomanar la pel·lícula francesa El árbol, acabada d'estrenar, pel senzill motiu que no l'he vist (encara). El tràiler m'ha encantat, però, i la presència de Charlotte Gainsbourg sempre és un al·licient. Una faula preciosa sobre l'amor, la pèrdua i l'acceptació.
I sobre la cerca de la felicitat. "Podem escollir entre ser feliços o desgraciats. Jo he escollit ser feliç. I ho sóc", diu la jove protagonista (Morgana Davies, tot un descobriment!). És aquesta la clau de la felicitat, en boca d'una nena de vuit anys? Tant de temps buscant-la i només calia allargar la mà? Quina meravella perquè, si la fórmula funciona, adéu Punset, adéu Prozac.


dijous, 2 de juny de 2011

Tots els matins del món

Aquesta història comença amb tres falses promeses i s’acaba amb un cor trencat.

Ens vam conèixer mentre esperàvem l’autobús a la parada, matí rere matí. Somriures tímids, primer. Després ens saludàvem amb una inclinació de cap. Aviat, procuràvem seure junts i viatjàvem en silenci, tu fent veure que llegies el diari, jo recolzant el cap al vidre i deixant que m’acaronés el tímid sol de primera hora. Un matí i un altre; tots els matins del món. Fins que un dia, vam començar a parlar; tu vas començar a fer-me promeses i, jo, ingènua, vaig començar a creure-me-les.

Em vas prometre esmorzars al llit cada matí de diumenge, però quan em llevo només m’esperen plats bruts a la pica. Em vas prometre sopars amb espelmes i música de violins, però molts vespres acabo fent un mos al sofà, a corre-cuita, amb la banda sonora dels teus roncs de fons. Em vas prometre diversió i rialles, no el tedi de les quatre parets del teu pis.

Et deixo. Potser hauria d’haver començat per aquí, perdona. Ja saps que sóc poc organitzada, però m’hi esforço. Per això, et deso les teves promeses ben plegadetes al segon calaix de l’escriptori. Els plats bruts, els trobaràs on els deixes sempre, ben apilats a la pica. Els roncs, serà més difícil, però si escoltes bé en deu quedar algun de perdut entre els plecs del sofà. El tedi no té pèrdua, n’hi ha per tots els racons de la casa; a més, ara que viuràs sol, florirà fàcilment. I, és clar, aquesta carta que deus haver trobat damunt la taula de la cuina.

No pateixis, però, que no me’n vaig amb les mans buides. M’enduc l’olor de cafè i les corredisses dels matins, la pluja dels diumenges a la tarda i els passejos en silenci per la Rambla del Poblenou. Però, sobretot, m’enduc tots els matins del món, aquells viatges en autobús que tornaré a fer sola, recolzant el cap al vidre mentre m’acarona el tímid sol de primera hora. 

Aquesta història comença amb tres falses promeses i s’acaba amb un cor trencat, el teu.