diumenge, 29 de maig de 2011

Nessun dorma

Ens voldrien ignorants (potser per això retallen en educació), però són ells els que han demostrat que tenen tan poca intel·ligència que han de recórrer a la violència per fer valdre els seus arguments. ¿La letra con sangre entra?

Ens voldrien paralitzats, però són ells els covards, els que creuen que amb tisores i porres ens faran sortir del mal pas. Nosaltres només volem crear, construir.

Ens voldrien adormits, però no s'adonen que són ells mateixos que ens mantenen desperts a cops. Aquí no dorm ningú. Que ningú no dormi perquè, a l'alba, vencerem.


dimarts, 24 de maig de 2011

Aprendre a caure

Quan era petita, els meus pares em van apuntar a classes de judo. Aleshores, ja era bastant nyicris i d'allò més patosa, i suposo que pensaven que guanyaria en agilitat i coordinació i, qui sap, potser fins i tot, arribat el moment, em sabria defensar. Il·lusos...

Hi vaig anar durant anys, els divendres a la tarda, i això que les odiava profundament, aquelles classes, gairebé tant com les de gimnàstica de l'escola. Estic convençuda que els professors (i, de retruc, els meus pares) van acabar per desesperar-se davant la meva ineptitud (jo, no tant, sempre he estat més conscient de les meves limitacions). Penso, però, que els esforços i la dedicació dels professors no van ser debades.

I és que vaig aprendre dues coses molt importants, durant aquella colla d'anys. En primer lloc, que quan una cosa no se't dóna bé no val la pena insistir-hi; no perdis el temps, dedica't a una altra cosa, nena! En segon lloc, i més important encara, a caure. Perquè, els primers dies, no fèiem altra cosa. Alçar-nos i deixar-nos caure. Una vegada i una altra. Es tractava de perdre la por i caure amb una certa traça, per tal de no fer-nos mal. D'aprendre a caure, en definitiva.

I he de dir que, malgrat les trompades que vaig rebre tot aquell temps, en vaig sortir il·lesa. Perquè lluitar potser no se'm donava bé (la meva agressivitat és més verbal, com ja sabreu), però caure ho feia de fàbula. Amb una certa dignitat i elegància, diria jo.

Aquesta és una lliçó molt valuosa, perquè al tatami de la vida he hagut d'entomar més cops (físics i mentals) que en una competició de judo. Però, per més vegades que hagi caigut (i han estat unes quantes!), sempre m'he tornat a alçar, amb forces, amb ganes de plantar cara. S'aprèn més de les derrotes que de les victòries...

Em temo, però, que això no ho pot dir tothom. Ens preparen per a l'èxit, per a guanyar. Perdre, fracassar és un deshonor. I així ens tenen paralitzats, sempre amb por de fer un pas en fals. De caure. Però, si no sabem caure (i creieu-me, caurem, perquè és inevitable), no ens sabrem aixecar.

dijous, 19 de maig de 2011

Quan el nom no fa la cosa

No menjo carn. És una decisió personal  que, per algun motiu que se m’escapa, desperta un interès inusitat. Quan se n’assabenta, la majoria de la gent no pot evitar preguntar: “Però, per què?”. El to sempre és de sorpresa, a vegades fins i tot d’incredulitat, com si fos la cosa més estranya del món. La meva resposta varia, segons de quin humor estigui en aquell moment (ja cansa això d’anar-se justificant!). N’hi ha que donen el tema per tancat aquí (gràcies!), però molts s’engresquen: “I peix, en menges?”, continuen, intrigats. “Sí, de tant en tant”, responc. Arribats a aquest punt, l’interlocutor, inexorablement, s’indigna: “Així doncs, no ets vegetariana!”. A vegades, fins i tot, l’exclamació va acompanyada d’un dit acusador.

Per més vegades que visqui aquesta situació (i ja en van unes quantes), sempre flipo. I sort que sóc una persona fidel als meus principis i m’entossudeixo a no tastar la carn perquè, si no, més d’un encara s’enduria una bona mossegada al dit. Perquè, a veure, quan he dit que sigui vegetariana, eh? El que passa és que la societat necessita tenir-te ubicat, classificat, degudament etiquetat. Tant és així que, inevitablement, després sempre ve allò de “I si no ets vegetariana, què ets?”.

Fujo de les etiquetes. Limiten, exclouen, no són un reflex de les nostres contradiccions. I és que a vegades sóc ingènua, poruga, tendra, pacient. I d’altres gamberra, valenta, impulsiva, imprudent. No crec que hi hagi una sola paraula per definir-me. Ni a mi ni a ningú. I això m’encanta, perquè em fa sentir especial. Tots som únics, diferents, plens de matisos. En tot cas, si algun dia m’he de definir, m’inventaré una paraula nova, com feia aquell personatge del meu estimadíssim Pere Calders. Antaviana.

El súmmum de tot plegat és quan et diuen allò de “això no fa per tu”. Fa un temps vaig viure una situació surrealista, un divendres que viatjava en tren de Barcelona a Figueres, bo i llegint el Jueves. Un noi que buscava seient se’m va quedar mirant i em va etzibar: “Això, llegeixes? No fa per tu”. Val a dir que no el coneixia, no l’havia vist mai. Em vaig quedar tan al·lucinada que en aquell moment no vaig reaccionar. Me’l vaig mirar fredament i després vaig continuar llegint. Es veu, però, que la ràbia m’ha quedat a dins, perquè encara hi penso i, si em diuen alguna cosa semblant, salto com si tingués una molla. Perquè comencen dient-te què pots fer i què no i acaben decidint qui ets. I això, senyors, sí que no.

Gent groga

Avui, que estic gamberra i tendra, em submergiré en l’univers Espinosa i li furtaré el seu món groc. Un món plagat de gent especial, a mig camí entre l’amistat i l’amor, persones amb qui t’uneix un fort vincle, encara que no les vegis sovint. Gent groga.

Un món de persones que t’abracen perquè sí, sense motiu. ”(…) No coneixes una persona de veritat fins que no l’abraces. Però avui en dia els amics només t’abracen en els enterraments o en els moments tristos“. Un món groc.

Les persones grogues irrompen de sobte a la teva vida (casualitat?  causalitat, diria jo!) i hi connectes immediatament. O bé sempre han estat al teu voltant i, per algun motiu, avui, les veus amb uns ulls nous. És gent valenta, optimista, alegre, lluitadora. En definitiva, gent que, poc o molt, et canvia la vida.
Em sento agraïda, perquè compto amb un bon grapat de gent groga. No cal dir noms, ells ja saben qui són i la modèstia és una de les seves moltes virtuts.

Espero que tu, que ara em llegeixes, siguis almenys tan afortunat com jo, que comptis sempre amb gent que t’ompli d’abraçades i que en els moments difícils et recordi que “No perquè avui sofreixis ha de ser etern el teu dolor” (Horaci, Odes, Llibre II. Sònia, et manllevo la cita!).

Indignem-nos!

Sóc fan del programa Singulars de TV3 (gràcies Javier, per aquesta troballa), però he de reconèixer que l’emissió del 2 de maig no va ser de les millors. No sempre es pot treure tot el suc dels convidats i aconseguir una entrevista brillant. Sempre s’hi aprèn alguna cosa, però, i, en aquest cas, em quedo amb un nou concepte, el de crims econòmics contra la humanitat.

Després de negar la crisi durant anys, amb eufemismes i subterfugis vergonyosos, ens hem hagut de rendir a l’evidència aclaparadora de prop de 5 milions d’aturats. I, mentre la classe política es dedica a llançar-se fang i a reflotar amb els nostres diners (en quines condicions? a canvi de què?) unes entitats bancàries que van especular amb les il·lusions de molts,  les famílies breguen per sobreviure i assisteixen impotents al penós espectacle de la retallada d’un estat del benestar que tots crèiem inamovible.

Però, sorprenentment, ningú no busca responsables. O, com a molt, es culpa el mercat. Una solució fàcil. I, còmoda, perquè no pots dur el mercat als tribunals i demanar-li que pagui pels seus crims. La culpa és lletja i bruta i a tothom li agrada presumir de mans netes, però és evident que molts s’han lucrat d’aquesta situació.
A l’escola sempre ens deien, a més, que calia aprendre de la Història, per no repetir-la. Què hem après, però, aquesta vegada? Quan ens puguem alçar, què ens impedirà tornar a ensopegar més endavant amb la mateixa pedra?

Què ens queda més que indignar-nos, més que la insubmissió pacífica que clama Stéphane Hessel (“Només és home qui es compromet“)? Deixem-nos inspirar per aquest HOME que, amb 94 anys, havent sobreviscut l’horror nazi, manté intacte l’inconformisme davant la injustícia i ha estat capaç d’omplir d’esperança a milers de persones.

Us deixo amb una cançó, On lâche rien, d’HK & Les saltimbanks (que també serveix de teló a aquesta emissió del programa Singulars). Perquè la música també és revolució (tant qu’il y de la vie, il y a du combat).

Tinc un bloc

De viatges, de cuina, de manualitats, hi ha blocs per a tots els gustos. Així que, de mica en mica, t’entra el cuquet. Podria fer-ne un, penses. Poruga de mena, però, dubtes. De què parlaries? Et llegiria algú? Acabaries com els fanàtics del Twitter, retransmetent la teva vida al minut? Però, com en tantes altres coses, poden més les ganes que la por. O sigui que, ja ho veieu, tinc un bloc.

Hi parlaré de nutrició, de salut, de creixement personal, d’espiritualitat. De tot una mica, potser de res. La idea és reflexionar en veu alta sobre allò que m’agrada i allò que m’indigna. Perquè escriure és una meravella: ordenes els pensaments, deixes fluir les emocions. 

Ah, i un avís per a navegants. Aquest és un bloc multilingüe. Estarà escrit en català, sobretot, perquè és la meva llengua. Penso, somio, estimo, renego, en català. Però també hi tenen cabuda altres llengües: el llenguatge és un luxe, com deia Jesús Tusón, un plaer al qual no estic disposada a renunciar: Nos habéis malogrado la Torre. Pero no nos arrebataréis el placer del castigo.