dijous, 1 de desembre de 2011

Terra de vent

Jo, que vaig néixer en terra de vent, ja hauria d'estar acostumada que bufi fort, que l'aire et sacsegi de dalt a baix i et faci trontollar els fonaments.
Però la Tramuntana t'aireja els pensaments, t'espolsa la mandra, s'enduu els mals presagis. Fa neteja. Aquests vents que bufen darrerament, en canvi, són uns altres. Són vents d'incertesa, de malastrugança. Se't fiquen per totes les esquerdes i t'escouen a les ferides. Són aspres al tacte i fan olor de tempesta.
No sé si podrem mantenir-nos en peu quan bufin més fort. Si sabrem com vinclar-nos al ritme de les seves escomeses. O si ho voldrem. Potser serà millor cercar refugi. Arrecerar-nos del fred. Amagar-nos de tot i de tothom. Esperar la primavera, ara que encara no ha arribat l'hivern.

2 comentaris:

  1. Sí que podrem mantenir-nos, vinclar-nos, permetre'ns el refugi quan ens fallin les forces. L'hivern també és bonic, em deia ahir una amiga, el paisatge despullat, la quietud, el fred que convida a entrar a casa. Cada estació té la seva part lluminosa, encara que no ho sembli. Les estacions del cor, també.
    Una abraçada enorme.

    ResponElimina
  2. Ben segur hi ha un raconet on pots arrecerar-te, on no bufi el vent i t'acaronin instants tendres de certesa...
    Una abraçada!

    ResponElimina