dimarts, 6 de desembre de 2011

Perduts

No és la primera vegada que algun amic em suggereix que parli d'algun tema determinat. De fet, les entrades La força dels records i Promeses són fruit d'aquest tipus de petició. Ara, en J.C. creu que hauria de parlar de Perdidos. Ja toca i el tema ho mereix, diu. Em refereixo a la sèrie de televisió, perdoneu; a vegades oblido que no tothom es va deixar abduir pel fenomen Lost, que durant més de sis anys hi va haver gent que va ser capaç de viure sense pensar en números maleïts, fum negre, óssos polars i, en definitiva, en el destí d'un grapat de nàufrags d'una illa misteriosa.
Em resistia a fer aquesta entrada, però, perquè posa de manifest la meva naturalesa més freak. Com si el fet d'escriure un bloc com aquest i posar-hi bocinets de mi mateixa no ho fos prou, pensareu! Una promesa és una promesa, però. I potser és cert que ja toca i, sens dubte, el tema ho mereix.
No us equivoqueu, de tota manera. Tinc esperit crític; no la idealitzo. És una sèrie manipuladora i molts seguidors ens vam sentir decebuts. Perquè vam riure, vam plorar, ens vam emocionar. Com més avançava la trama, menys l'enteníem, però més ens agradava, perquè pensàvem que era un iceberg sens fi, d'una profunditat tan pregona que només podíem intuir-ne la superfície. Però quan va caure el teló vam veure l'home rere la cortina. Vam entendre que tot era fum, un seguit de trucs de màgia cada vegada més grandiloqüents, una capa fina de gel que s'esquerdava si t'hi mantenies massa estona dempeus.
Tanmateix, l'estimem i, d'alguna manera, l'enyorem. Perquè és una sèrie amb personatges polièdrics, on el bé i el mal es difuminen. Com a la vida. On bons i dolents s'intercanvien els papers a cada moment. Com nosaltres. On l'home de fe sent trontollar les seves creences i l'home de ciència acaba creient en el destí. Com tu i com jo.
Crèiem, il·lusos, que el títol de la sèrie feia referència a la condició de nàufrags dels protagonistes, extraviats en una illa que no surt als mapes. Amb el temps hem vist que havíem errat de ple, que els perduts érem nosaltres, mers espectadors, que no havíem entès que la vida és alguna cosa més que això, alguna cosa més que néixer, créixer, morir. Que tot té un sentit, que hi ha un destí marcat, però que, alhora, d'alguna manera estranya, a voltes perversa, podem reescriure'l a cada pas.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada