dimecres, 9 de novembre de 2011

Tu

I a tu qui et cuida, digues? Perquè els pares es fan grans; comencen a tenir les xacres pròpies de l'edat i cal no amoïnar-los. Els fills t'omplen el cor de joia, però també d'angoixa i maldecaps. I amb la parella sents que no hi pots comptar, perquè té el cap ple de cabòries (la feina, els diners) i no vol o no sap com omplir aquest buit que tens al mig del pit i que es fa gran dia a dia.
Tu, que sempre has estat la forta, o això pensen o això volen creure, perquè és fàcil i còmode. Amb tu sempre s'hi pot comptar. Ferma i decidida, t'empasses les llàgrimes perquè ara no és el moment, ara no toca. Ja ploraràs després, quan hagis fet això, allò i allò altre, quan els nens siguin al llit, quan no et vegi ningú. O potser ho deixaràs per demà, si avui estàs massa cansada.
A tu, que et van enredar fa temps, dient-te que ho podies tenir tot, sense renunciar a res: feina, família, un company al teu costat. Superdona? Més aviat malabarista! Et vénen ganes d'engegar-ho tot a rodar, perquè ja no recordes quan eres alguna cosa més que filla, mare i companya. Quan no eres només una col·lecció de substantius, sinó un nom propi. Tu.



(Dedicat a totes les superdones que tiren endavant aquest món. Perquè mai no oblidin que tenen un nom propi.)

1 comentari:

  1. que no ens n'oblidem mai! ni del nostre nom propi, ni del nom propi d'aquestes i de les altres dones.

    una abraçada!

    ResponElimina