dilluns, 28 de novembre de 2011

Sempre

D'adolescent, tenia un calaix imaginari ple de mais. De coses que estava convençuda que mai no pensaria, que mai no diria, que mai no faria, que mai no sentiria. Tot era fàcil aleshores, perquè amb la insolència de la primera joventut em sentia invencible i creia que tenia la resposta de totes les preguntes. El món era només un llenç en blanc i negre.
D'adolescent, tenia un calaix imaginari ple de mais. Amb el anys, el calaix s'ha anat buidant de mica en mica. S'han tenyit els paisatges de totes les tonalitats del gris i he canviat les velles preguntes per altres de noves, que encara esperen resposta.
D'adolescent, tenia un calaix imaginari ple de mais. Sense adonar-me'n, l'arrogància ha donat pas a un punt d'humilitat i he canviat la capa de l'orgull per la de la dignitat, més petita més lleugera; la duc sempre amb mi i em protegeix del fred.
D'adolescent, tenia un calaix imaginari ple de mais. Tants, que gairebé no hi cabien. Ara, només espero viure molts anys i poder omplir-lo de sempres.



3 comentaris:

  1. Les experiències viscudes capgiren els calaixos!, aquests 'sempres' que ens il.lusionen són tot un tresor que cal anar cuidant...

    Una abraçada

    ResponElimina
  2. El coneixement d'un mateix fa que finalment aquests mais es facin realitat. Tot i que, quan ets més jove ni t'ho planteges...

    ResponElimina
  3. Teniu raó totes dues. És cert que, amb el temps i l'experiència, et coneixes millor i esdevenen realitat coses que et semblaven impensables. També és bonic que la vida et sorprengui, no? I molt necessari tenir "sempres" que t'ajudin a mantenir la il·lusió, sobretot amb aquests vents que bufen.

    ResponElimina