diumenge, 6 de novembre de 2011

Justícia divina

Sí, ja ho sé. Que l'univers no funciona així. Que la justícia divina és un concepte abstracte que ens hem inventat entre tots plegats per consolar-nos, perquè ens neguem a creure que a les bones persones puguin passar-los coses dolentes i que, en canvi, aquells qui sembren misèria puguin recollir alguna cosa més que ràbia.

Sí, ja ho sé. Que aquest món que ens ha tocat viure no té manual d'instruccions. Ni, sovint, lògica o sentit. De justícia, millor no en parlem. Que hi ha qui es creu amb dret de robar-nos la calma i fer-nos sentir de nou petits petits. Fràgils. Qui es pensa que pot posar-nos la por al cos i obligar-nos a caminar amb recel per la vida, desconfiats.

Que poc que ens coneix tota aquesta gent, però. Tan poc que gairebé riuria, si no fos per aquesta ràbia que em fa venir ganes de mossegar-me els punys, que em fa esclatar les genives. Som ànimes velles. Arbres que el vent fa vinclar, però mai no tomba. I els cops només ens graten l'escorça.

(Dedicat a S., que és molt més forta que no es pensa i infinitament més valenta)

3 comentaris:

  1. Preciosa entrada, certa, contundent...
    Per sort hi ha cors que vetllen per les bones persones, què hi són quan la collita no és la merescuda.

    Abraçada!

    ResponElimina
  2. Gràcies, Audrey.
    És veritat, intentem vetllar per aquells que estimem, protegir-los, però a vegades és impossible, i la impotència se'ns menja...

    ResponElimina
  3. "Som ànimes velles. Arbres que el vent fa vinclar, però mai no tomba. I els cops només ens graten l'escorça". Tu ho has dit! Potser aquestes coses passen perquè traguem la Lisbeth Salander que portem dins! :-)
    Una abraçada enorme!

    ResponElimina