dimecres, 16 de novembre de 2011

23 dies de pluja

Les primeres pluges van ser una benedicció, en forma de gotes aïllades però generoses, que llepaven amb ànsia la terra esquarterada i l’asfalt ressec. Després va arribar un plugim intermitent, milers d’agulles que et mossegaven el front, et furgaven el nas, et buscaven la boca quan alçaves el rostre esperançat.

I el setè dia, es van obrir les comportes del cel. Ens vam sadollar, al principi, ebris d’aigua, xops. Després, amb el temps, aquella pluja perenne va anar envaint els racons de les nostres ànimes, esborrant-ne lentament els records, deixant només l’enyor d’altres cels blaus.

Cercàvem refugi a les marquesines i les parades d’autobús. Ens aplegàvem a les estacions de metro, sobretot. Els que havien de sortir-ne, acabat el seu viatge, romancejaven una estona, desganats, escoltant l’etern repicar de les gotes de pluja sobre l’asfalt. Els que acabaven d’arribar-hi s’espolsaven l’aigua i la pressa, i s’afegien a aquella pregària silenciosa; l’esperança soterrada, però viva. Però en lloc d’un colom amb una branca d’olivera, només vèiem arribar nous rostres cansats.

I no parava de ploure. Vint-i-tres i comptant. Vint-i-tres dies de pluja.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada