dissabte, 29 d’octubre de 2011

Tot, tot i tot

Descobreixo, per casualitat, que algun espavilat o espavilada m'ha pispat la tarja de crèdit que la Caixa m'havia enviat per correu (molt llestos aquests, també) i s'ha pagat un pàrquing i un parell d'autopistes a la meva salut. M'empipo. Primer, amb el noi que m'atèn a la finestreta de l'entitat bancària i em pregunta si estic segura de no haver fet aquestes despeses jo mateixa (que, val a dir, no tinc cotxe) o d'haver deixat la tarja a algun familiar, amic o conegut, com aquell que deixa el paraigua al veí quan plou. Són les dues menys cinc d'un dia laborable i, imagino que amb ganes de plegar i per tant de treure-se'm de sobre, l'empleat de l'any (perquè després diguin dels funcionaris) em diu que poca cosa hi pot fer perquè, atenció, aquella no és la meva oficina, i em dóna una adreça de correu electrònic per demanar que donin de baixa la tarja. Això sí, em recomana que no trigui a enviar  el correu, per si de cas. Visca l'atenció al client.
Després, m'empipo amb mi mateixa, per no revisar els comptes més sovint (per a què serveix la banca en línia?). I, finalment, m'emprenyo amb el món, una solució ben còmoda perquè aquest ase de tots els cops difícilment es queixa, tot i que a vegades s'hi torna.
Amb els dies, l'emprenyamenta es va esvaïnt perquè, al cap i a la fi, només m'han estafat 14€ que probablement recuperaré i perquè, sincerament, no n'hi ha per tant. Sobretot si tenim en compte que, darrerament, ens estan robant coses molt més importants, impunement, i no sabem a quina porta trucar per queixar-nos ni si servirà de res. 
Em refereixo a aquests lladres de guant blanc, vestit a mida i corbata de seda, diem-ne polítics, grans empresaris o banquers, que ens roben els diners i les il·lusions i que, escudant-se en la crisi, ens retallen els drets. Ells, que passi el que passi, mai no perden. I encara els riem les gràcies. Potser és que com que van més elegants ens semblen més respectables que quatre xitxarel·los que furguen les bústies. Però, si no anem amb compte, ens ho aniran prenent tot de mica en mica. Les ganes de lluitar, l'orgull, la dignitat, el present i el futur. Tot, tot i tot, com deia la nena de l'anunci.





2 comentaris:

  1. Els robatoris sempre deixen la perjada de la impotència al cos i els que estem patint, encara més!, però que no ens robin les il.lusions i la creença en què la millora sí és possible.

    ResponElimina