dilluns, 10 d’octubre de 2011

El món s'acaba

Sembla que el món, tal com el coneixíem, s'acaba. Aquell món en què crèiem que podíem fer callar l'angoixa a cop de talonari. En què matàvem la insatisfacció viatjant més lluny, comprant més car, afegint més ¿amics? a les xarxes socials. Fèiem tant soroll que no sentíem la veu de la incertesa. I ara que el castell de cartes se'ns ensorra a la primera bufada, no ens queda res.
Parlem amb amics, coneguts i saludats i el discurs s'assembla. Perquè ara que s'ha apagat el brunzit que ens rondava les orelles ens assetgen les preguntes que havíem aconseguit ignorar. Estem contents amb la feina que fem (si som afortunats de tenir-ne), amb la nostra parella, els nostres fills? La vida és només això? Que se n'ha fet dels somnis que teníem de petits? Podem recordar-los, encara?
Hem viscut la vida com una cursa accelerada, en una eterna fugida endavant. I quan ens hem vist forçats a aturar-nos de cop hem vist, per fi, que no teníem cap rumb i, pitjor encara, que no sabíem gaudir del camí.


1 comentari: