dimarts, 13 de setembre de 2011

Promeses

Dissabte de casament. Tothom mudat. Sitges ens regala un dia xafogós, amb un cel tan blau que gairebé fa mal als ulls, unes onades perfectes que s'enduen els mals presagis, i tot rutlla. L'església, els nuvis, l'arròs. Fotos. El restaurant, l'aperitiu, còctels. Fotos. L'àpat, el pastís, els brindis. Fotos. Ballaruca, petons, abraçades. Fotos.
De nit, tornem a Barcelona en autobús, esgotats però contents, la muda arrugada, el maquillatge corregut, els ulls brillants (l'emoció, l'alcohol?). Mentre viatgem mig a les fosques, dolçament agombolats en els nostres seients, no puc deixar de pensar en la ceremònia. Sobretot en les promeses que s'han fet els nuvis, seguint el ritual establert. Respectar-se, tenir cura l'un de l'altre, fins que la mort els separi. I, sobretot, estimar-se sempre. Perquè, a veure, com es pot prometre una cosa així? No s'estima racionalment, des de la ment, sinó irracionalment, des de les estranyes. És un sentiment i, com a tal, no es pot controlar. Ara t'estimo, ara no. ON/OFF. Ara t'estimo més, ara menys. Sempre t'estimaré.
Si ens fos possible decidir l'objecte i la intensitat de la nostra estimació, com qui fa anar els botons del comandament del televisor, no estimaríem qui no ens convé. No ens conformaríem amb amors petits i miserables, amors en minúscula. I, més important, podria dir-te, sense mentir, que demà encara t'estimaré.


2 comentaris:

  1. Curt però explícit. Totalment d'acord en què quasi sempre ens enamorem d'aquells que no ens convé i dels qui ens fan mal.

    Joan Carles.

    ResponElimina
  2. L'amor, tant el que rebem com el que donem, sempre en majúscules!

    ResponElimina