divendres, 26 d’agost de 2011

Turista

Curiosament, sempre torno dels viatges amb ganes de veure més la família i els amics, de llegir tots els llibres del món i, sobretot, d'escriure, escriure i escriure.
Tinc també la sensació d'arribar a port i friso per recuperar les rutines. Només quan entro al pis i deixo la maleta a l'entrada, encara sense obrir, sóc plenament conscient de com he enyorat el meu llit (i el coixí!), el menjar insípid que acostumo a cuinar, la dutxa. Les meves coses. El meu espai. La meva gent. Els sorolls i les olors que em són familiars.
I això que només he estat fora deu dies. I he dormit, menjat, passejat, suat fins que el cos ha dit prou, la mirada plena de blaus i verds, el soroll hipnòtic de les onades que vénen i van, vénen i van, l'olor d'espígol que tot ho envaeix.
És una sensació estranya, una barreja d'emocions contradictòries semblant a quan, de petit, tornaves a casa després d'un dia d'excursió amb els companys de l'escola. Arribaves cansat, una mica trist que tot s'hagués acabat, però alhora content de ser a casa, on t'esperava l'abraçada de la mare, la truita de patates de l'àvia per sopar i, després, el teu llit, el teu coixí.





1 comentari:

  1. Ai, les ganes de tornar a casa...! M'hi reconec del tot. El teu llit, el teu coixí. Les olors que coneixes, les parets que t'acullen. Que bé que ho expliques!

    ResponElimina