diumenge, 28 d’agost de 2011

Saltamartí

Les meves nebodes bessones de l'arc de Sant Martí en diuen "el saltamartí", com la llagosta. No em pregunteu per què. Potser les confon aquella cançó infantil que diu "salta, saltamartí". Mera cacofonia. O qui sap. Les ments dels nens, com els designis del Senyor, són inescrutables.
En qualsevol cas, ho vaig descobrir una tarda plujosa a Figueres quan van aparèixer al cel no una sinó dues d'aquestes meravelles de la natura. "Mira, mira", en va dir una de les nenes, bo i assenyalant el cel, "ha sortit el saltamartí". "I allà també", va afegir l'altra. Vaig fer un parell d'intents per corregir-les, però reconec que no hi vaig posar el cor, perquè, al cap de poc, ja es tornaven a confondre. "I demà tornarà a sortir el saltamartí?", em va preguntar aleshores una d'elles. "Potser", vaig respondre, "si torna a ploure i a fer sol com avui".
Ja han passat uns quants mesos, des d'aquell dia. Sóc asseguda al tren, tornant a Barcelona, una altra tarda de sol i pluja, esperant poder veure l'arc de Sant Martí per la finestra o, millor encara, el saltamartí, que és més divertit.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada