dimecres, 3 d’agost de 2011

Elogi del desig

Parlava no fa gaire amb una amiga del sentiment de culpa que aflora quan, estant en parella, estable o no, feliç o no, desitges algú altre. Jo fa temps que he optat per deixar de sentir-me malament perquè el desig, com tantes altres coses, no es pot controlar. Som vius, sentim, ens emocionem, i no podem evitar estimar, odiar, desitjar, esperar, frustrar-nos, enrabiar-nos, patir, gaudir.

Però, en canvi, sí podem decidir què fem amb totes aquestes emocions i sentiments. Podem deixar-nos endur pel desig (i afrontar les conseqüències). O també podem senzillament deixar que la sensació suri, a la superfície, com la barca que mai no arriba a port. Contemplar l'objecte del nostre desig com qui s'encisa davant d'una obra d'art.

Si tenim sort, el camí serà ple de mirades seductores, de llavis petoners, mans suaus, converses interessants. I no hem d'oblidar que, encara que estiguem a règim, sempre ens és permès mirar el menú.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada