dilluns, 22 d’agost de 2011

Dubrovnik

La curiositat és més forta, al final. Vencent la timidesa, gosem preguntar sobre la guerra al croata que ens duu de tornada a l'aeroport. Ens parla d'una guerra injusta (no ho són totes, potser?), en què l'altre bàndol té més soldats, més armes, més odi potser. Parla també de quatre anys en un soterrani, compartint habitació amb més de deu persones, subsistint amb un bol de menjar cada tres dies. Sense poder anar a escola. Intentant espolsar-se la por, en va, perquè s'ha instal·lat al moll de l'ós i, vint anys després, un simple cop de vent inesperat, que tanca portes, esgarrifa, perquè recorda el soroll de les bombes que cauen.
Passem la resta del trajecte en silenci, mentre ell desgrana penúries. A la falda de la muntanya, mentre es fa de nit, Dubrovnik plora.



1 comentari: