dimecres, 20 de juliol de 2011

Lleugers d'equipatge

Enyoro les nits en què, adolescent, sortia de casa amb el DNI i dues mil pessetes en una butxaca i les claus de casa a l'altra. O quan marxava de cap de setmana amb només una muda de recanvi a la motxilla. Ara, en canvi, constato amb un punt de nostàlgia que vaig pel món com els caragols, amb la closca a l'esquena. O més ben dit, penjada del braç, no fos cas que me la robin...

Maleïdes bosses de mà! Perquè, com que tens espai, acabes omplint-les fins dalt, sota el lema del "per si de cas". Tiretes per si em tallo o em fan mal les sabates, caramels o pastilles per si tinc mal a la gola, un paraigua plegable si el dia es desperta núvol, un llibre per llegir al metro o per si tinc alguna estona morta, les claus (no només la del portal i la del pis, com abans, no, també la de la bústia, l'armari de comptadors i el terrat!) i, sobretot, que no faltin els kleenex! Això, sense comptar el moneder, farcit de tarjetes, i el mòbil, que és un cas apart!

Potser és un problema d'actitud davant la vida. Hem perdut l'espontaneïtat, la confiança, aquell punt de temeritat de l'adolescència i anem acumulant necessitats, reals o fictícies, i complicant-nos l'existència fins al paroxisme. Com s'explica, sinó, que la majoria no puguem viure sense el mòbil o les xarxes socials? Perquè no oblidem que ja teníem amics, familiars i coneguts abans de l'era dels mòbils, del Facebook i del Twitter i, encara que ara ens sembli impossible, hi manteníem el contacte, fins i tot m'atreviria a dir que els vèiem més sovint.

M'entristeix pensar que si no vaig pel món carregada com un xerpa em sento insegura, una mica despullada. Per això m'he fet el ferm propòsit de viatjar una mica més lleugera d'equipatge (o almenys d'intentar-ho). Algú s'apunta?

1 comentari: