dijous, 9 de juny de 2011

Ficció

Fa uns dies vaig penjar en aquest mateix bloc una entrada que ha generat cert enrenou. Em refereixo a Tots els matins del món, un conte curt que vaig escriure fa uns quants anys.

Més d'una persona (i de dues) ha donat per suposat que era autobiogràfic i que, a més, reflectia un mal moment personal. Algú, fins i tot, s'ha donat per al·ludit (!!!). Podeu respirar tranquils. No. Se'n diu ficció.

Suposo que tots pequem una mica del mateix i, quan llegim un conte, una novel·la, un poema, no podem evitar preguntar-nos què tenen d'autobiogràfic. Som curiosos? Morbosos? Senzillament humans.

Penso que, quan escrius, no pots evitar abocar al text una mica de tu mateix, encara que parlis d'experiències d'altri o, fins i tot, inventades. Les emocions, els sentiments, les vivències humanes són universals; l'escriptor les passa pel seu propi sedàs i l'únic que importa és si el resultat té vida, una ànima pròpia, perquè aleshores voldrà dir que algú, en alguna banda, en algun moment, ho haurà viscut, sentit.

Així, el meu conte no explica una experiència personal. Però sí, té trossets de mi: l'olor de cafè, passejades per la Rambla del Poblenou, el sol tímid de primera hora. I parla de la decepció, de desitjos frustrats, de falses promeses, de cors trencats. De coses que tots, d'una manera o altra, hem viscut i que, en definitiva, formen part de la vida.

Per als curiosos, diré que el títol és un homenatge a la magnífica pel·lícula d'Alain Corneau, Tous les matins du monde (la banda sonora de Jordi Savall és per llepar-s'hi els dits!), i a la novel·la del mateix títol de Pascal Quignard. Pel·lícula i llibre m'agraden perquè parlen del mateix, amb llenguatges diferents: de l'amor envers la música, de com la música ens insufla vida, ens salva i ens redimeix.



2 comentaris:

  1. Eva l'escrit de tots els matins del món era molt bonic, autobiogràfic o no, això és l'important. La pel·li que recomanes no l'he vista... però la voré, merci.

    una abraçada

    ResponElimina
  2. "el meu conte no explica un experiència personal, però sí trossets de mi". És exactament això. El que escrivim no és necessàriament el que ens ocorre, sinó un calidoscopi de fragments de nosaltres mateixes, del que sentim, pensem, somiem, desitgem, vivim, en passat, present i futur al mateix temps i en un mateix espai: el text que estem escrivint.
    Una abraçada!

    ResponElimina