dijous, 19 de maig de 2011

Quan el nom no fa la cosa

No menjo carn. És una decisió personal  que, per algun motiu que se m’escapa, desperta un interès inusitat. Quan se n’assabenta, la majoria de la gent no pot evitar preguntar: “Però, per què?”. El to sempre és de sorpresa, a vegades fins i tot d’incredulitat, com si fos la cosa més estranya del món. La meva resposta varia, segons de quin humor estigui en aquell moment (ja cansa això d’anar-se justificant!). N’hi ha que donen el tema per tancat aquí (gràcies!), però molts s’engresquen: “I peix, en menges?”, continuen, intrigats. “Sí, de tant en tant”, responc. Arribats a aquest punt, l’interlocutor, inexorablement, s’indigna: “Així doncs, no ets vegetariana!”. A vegades, fins i tot, l’exclamació va acompanyada d’un dit acusador.

Per més vegades que visqui aquesta situació (i ja en van unes quantes), sempre flipo. I sort que sóc una persona fidel als meus principis i m’entossudeixo a no tastar la carn perquè, si no, més d’un encara s’enduria una bona mossegada al dit. Perquè, a veure, quan he dit que sigui vegetariana, eh? El que passa és que la societat necessita tenir-te ubicat, classificat, degudament etiquetat. Tant és així que, inevitablement, després sempre ve allò de “I si no ets vegetariana, què ets?”.

Fujo de les etiquetes. Limiten, exclouen, no són un reflex de les nostres contradiccions. I és que a vegades sóc ingènua, poruga, tendra, pacient. I d’altres gamberra, valenta, impulsiva, imprudent. No crec que hi hagi una sola paraula per definir-me. Ni a mi ni a ningú. I això m’encanta, perquè em fa sentir especial. Tots som únics, diferents, plens de matisos. En tot cas, si algun dia m’he de definir, m’inventaré una paraula nova, com feia aquell personatge del meu estimadíssim Pere Calders. Antaviana.

El súmmum de tot plegat és quan et diuen allò de “això no fa per tu”. Fa un temps vaig viure una situació surrealista, un divendres que viatjava en tren de Barcelona a Figueres, bo i llegint el Jueves. Un noi que buscava seient se’m va quedar mirant i em va etzibar: “Això, llegeixes? No fa per tu”. Val a dir que no el coneixia, no l’havia vist mai. Em vaig quedar tan al·lucinada que en aquell moment no vaig reaccionar. Me’l vaig mirar fredament i després vaig continuar llegint. Es veu, però, que la ràbia m’ha quedat a dins, perquè encara hi penso i, si em diuen alguna cosa semblant, salto com si tingués una molla. Perquè comencen dient-te què pots fer i què no i acaben decidint qui ets. I això, senyors, sí que no.

1 comentari:

  1. M'encanta el nou look del blog!

    Amb moltes (més) ganes de llegir-te...

    ResponElimina