dimarts, 24 de maig de 2011

Aprendre a caure

Quan era petita, els meus pares em van apuntar a classes de judo. Aleshores, ja era bastant nyicris i d'allò més patosa, i suposo que pensaven que guanyaria en agilitat i coordinació i, qui sap, potser fins i tot, arribat el moment, em sabria defensar. Il·lusos...

Hi vaig anar durant anys, els divendres a la tarda, i això que les odiava profundament, aquelles classes, gairebé tant com les de gimnàstica de l'escola. Estic convençuda que els professors (i, de retruc, els meus pares) van acabar per desesperar-se davant la meva ineptitud (jo, no tant, sempre he estat més conscient de les meves limitacions). Penso, però, que els esforços i la dedicació dels professors no van ser debades.

I és que vaig aprendre dues coses molt importants, durant aquella colla d'anys. En primer lloc, que quan una cosa no se't dóna bé no val la pena insistir-hi; no perdis el temps, dedica't a una altra cosa, nena! En segon lloc, i més important encara, a caure. Perquè, els primers dies, no fèiem altra cosa. Alçar-nos i deixar-nos caure. Una vegada i una altra. Es tractava de perdre la por i caure amb una certa traça, per tal de no fer-nos mal. D'aprendre a caure, en definitiva.

I he de dir que, malgrat les trompades que vaig rebre tot aquell temps, en vaig sortir il·lesa. Perquè lluitar potser no se'm donava bé (la meva agressivitat és més verbal, com ja sabreu), però caure ho feia de fàbula. Amb una certa dignitat i elegància, diria jo.

Aquesta és una lliçó molt valuosa, perquè al tatami de la vida he hagut d'entomar més cops (físics i mentals) que en una competició de judo. Però, per més vegades que hagi caigut (i han estat unes quantes!), sempre m'he tornat a alçar, amb forces, amb ganes de plantar cara. S'aprèn més de les derrotes que de les victòries...

Em temo, però, que això no ho pot dir tothom. Ens preparen per a l'èxit, per a guanyar. Perdre, fracassar és un deshonor. I així ens tenen paralitzats, sempre amb por de fer un pas en fals. De caure. Però, si no sabem caure (i creieu-me, caurem, perquè és inevitable), no ens sabrem aixecar.

1 comentari:

  1. M'has recordat la cançó de Xazzar, "Qué hay de malo en resbalar"... "Hay gente que no cae porque no sabe jugar", això diu... Importantíssim, no tenir por de caure!

    http://www.myspace.com/xazzar

    lavidatevidapropia

    ResponElimina