dissabte, 31 de desembre de 2011

Compte enrere

Queden poques hores per acomiadar l'any i espero que les ganes de celebració pesin més que les de fer balanç. No puc evitar, però, adonar-me que les darreres entrades del bloc són plenes de vent i fred, de boira i pluja. I ja ho sé que som a l'hivern i potser és el que toca, però no es tracta d'això. 
Potser és que no hem treballat prou, no ens hem llevat prou d'hora, que diria en Guardiola. Hem escoltat massa els ocells de mal averany, no hem acallat els cants de sirena prenyats de mals presagis. Potser hem tret els guants i la bufanda de l'armari i hem oblidat l'optimisme al fons d'un calaix. 
Per això, ara que comença el compte enrere, només tinc un bon propòsit per al nou any: viure el moment. I aquest és també el meu desig per a vosaltres, que gaudiu de cada instant, com si fos el darrer. En bona companyia i, sobretot, amb música. Que no pari la música...

dimarts, 20 de desembre de 2011

La memòria dels peixos

Els mites i les falses creences sovint tenen una força inesperada i estan més arrelats que no ens pensem. Recordareu si més no la Dory de "Buscant en Nemo", un simpàtic peix amb problemes de memòria a curt termini. Imagino que el personatge es basa en el mite que els pobres peixos només poden conservar els records durant tres segons. Resulta, però, que sí tenen memòria a llarg termini (ho diu la revista Muy Interesante, o sigui que ens ho haurem de creure!).
Potser som els humans, que presumim d'animals sofisticats, els que oblidem amb facilitat. Qui recorda ja el senyor Millet i família, que passaran el Nadal ben calentets a casa (no fos cas que estiréssim el fil i el cabdell no tingués fi)? I qui pensarà en els tripijocs del gendre reial de nom impronunciable, d'aquí quatre dies, quan altres escàndol més sucosos (i nous de trinca) ens omplin l'estómac? 
Pitjor encara, ben aviat haurem oblidat l'estat del benestar, no recordarem quan parlàvem de drets laborals, no de privilegis. I, com que la memòria és fràgil, tornarem a votar als mateixos de sempre; o bé, potser seran uns altres, però duran els mateixos collars sota la camisa emmidonada, els mateixos guants blancs. Tindran altres noms, però brandaran també el bastó de la por i no recordarem els cops que ja hem rebut amb aquest mateix pal. Seran uns altres, però l'enemic, el culpable, sempre serà el mateix: l'altre. I l'ase dels cops, malauradament també: nosaltres.



diumenge, 11 de desembre de 2011

Olor de Nadal

Avui fa olor de Nadal. I no ho dic pels llums que envaeixen els carrers, aquest any més que mai. Potser es pensen que si ens enlluernen prou i el Barça continua guanyant ens oblidarem de la crisi, tornarem a agenollar-nos, amnèsics, davant del consumisme. I li lleparem els peus.
Avui fa olor de Nadal. I no ho dic pel fred que ens congela el nas i se'ns comença a ficar als ossos, mentre dansem, balbs, en la marea humana del Portal de l'Àngel. Tu i jo sabem que mai no arribarem a la Fira de Santa Llúcia.
Avui fa olor de Nadal. I no ho dic per la il·lusió dels més petits i la malenconia dels més grans, per aquesta tristor espessa que amagarem rere els somriures, que embolicarem amb paper brillant.
Avui fa olor de Nadal. De regal. I ho dic per la llum de les tardes de diumenge que fonen la boira. Per l'escalfor de les abraçades que escampen tots els dubtes. Per les rialles sinceres que engoleixen tots els forats negres. I per la immensa lluna plena que algú ha penjat al cel mentre escrivia aquesta entrada.







dimarts, 6 de desembre de 2011

Perduts

No és la primera vegada que algun amic em suggereix que parli d'algun tema determinat. De fet, les entrades La força dels records i Promeses són fruit d'aquest tipus de petició. Ara, en J.C. creu que hauria de parlar de Perdidos. Ja toca i el tema ho mereix, diu. Em refereixo a la sèrie de televisió, perdoneu; a vegades oblido que no tothom es va deixar abduir pel fenomen Lost, que durant més de sis anys hi va haver gent que va ser capaç de viure sense pensar en números maleïts, fum negre, óssos polars i, en definitiva, en el destí d'un grapat de nàufrags d'una illa misteriosa.
Em resistia a fer aquesta entrada, però, perquè posa de manifest la meva naturalesa més freak. Com si el fet d'escriure un bloc com aquest i posar-hi bocinets de mi mateixa no ho fos prou, pensareu! Una promesa és una promesa, però. I potser és cert que ja toca i, sens dubte, el tema ho mereix.
No us equivoqueu, de tota manera. Tinc esperit crític; no la idealitzo. És una sèrie manipuladora i molts seguidors ens vam sentir decebuts. Perquè vam riure, vam plorar, ens vam emocionar. Com més avançava la trama, menys l'enteníem, però més ens agradava, perquè pensàvem que era un iceberg sens fi, d'una profunditat tan pregona que només podíem intuir-ne la superfície. Però quan va caure el teló vam veure l'home rere la cortina. Vam entendre que tot era fum, un seguit de trucs de màgia cada vegada més grandiloqüents, una capa fina de gel que s'esquerdava si t'hi mantenies massa estona dempeus.
Tanmateix, l'estimem i, d'alguna manera, l'enyorem. Perquè és una sèrie amb personatges polièdrics, on el bé i el mal es difuminen. Com a la vida. On bons i dolents s'intercanvien els papers a cada moment. Com nosaltres. On l'home de fe sent trontollar les seves creences i l'home de ciència acaba creient en el destí. Com tu i com jo.
Crèiem, il·lusos, que el títol de la sèrie feia referència a la condició de nàufrags dels protagonistes, extraviats en una illa que no surt als mapes. Amb el temps hem vist que havíem errat de ple, que els perduts érem nosaltres, mers espectadors, que no havíem entès que la vida és alguna cosa més que això, alguna cosa més que néixer, créixer, morir. Que tot té un sentit, que hi ha un destí marcat, però que, alhora, d'alguna manera estranya, a voltes perversa, podem reescriure'l a cada pas.

dijous, 1 de desembre de 2011

Terra de vent

Jo, que vaig néixer en terra de vent, ja hauria d'estar acostumada que bufi fort, que l'aire et sacsegi de dalt a baix i et faci trontollar els fonaments.
Però la Tramuntana t'aireja els pensaments, t'espolsa la mandra, s'enduu els mals presagis. Fa neteja. Aquests vents que bufen darrerament, en canvi, són uns altres. Són vents d'incertesa, de malastrugança. Se't fiquen per totes les esquerdes i t'escouen a les ferides. Són aspres al tacte i fan olor de tempesta.
No sé si podrem mantenir-nos en peu quan bufin més fort. Si sabrem com vinclar-nos al ritme de les seves escomeses. O si ho voldrem. Potser serà millor cercar refugi. Arrecerar-nos del fred. Amagar-nos de tot i de tothom. Esperar la primavera, ara que encara no ha arribat l'hivern.

dilluns, 28 de novembre de 2011

Sempre

D'adolescent, tenia un calaix imaginari ple de mais. De coses que estava convençuda que mai no pensaria, que mai no diria, que mai no faria, que mai no sentiria. Tot era fàcil aleshores, perquè amb la insolència de la primera joventut em sentia invencible i creia que tenia la resposta de totes les preguntes. El món era només un llenç en blanc i negre.
D'adolescent, tenia un calaix imaginari ple de mais. Amb el anys, el calaix s'ha anat buidant de mica en mica. S'han tenyit els paisatges de totes les tonalitats del gris i he canviat les velles preguntes per altres de noves, que encara esperen resposta.
D'adolescent, tenia un calaix imaginari ple de mais. Sense adonar-me'n, l'arrogància ha donat pas a un punt d'humilitat i he canviat la capa de l'orgull per la de la dignitat, més petita més lleugera; la duc sempre amb mi i em protegeix del fred.
D'adolescent, tenia un calaix imaginari ple de mais. Tants, que gairebé no hi cabien. Ara, només espero viure molts anys i poder omplir-lo de sempres.



dilluns, 21 de novembre de 2011

Princeses

S. té una neboda de set anys que vol ser princesa. Una bonica princesa de conte, concretament, de cabells llargs i sedosos i, és clar, rossos. Una princesa del pèsol, fràgil i delicada, d'aquelles que dormen cent anys, que besen gripaus i esperen, lànguides, que el príncep blau les vingui a rescatar.
S. ha intentat convèncer la seva neboda que, si ho volem, totes les dones podem ser princeses, però no com ella es pensa. Que totes som boniques, però, de nou, no com ella es pensa. Que hi ha princeses de cabell negre atzabeja, curt i rinxolat. Princeses petoneres, que no esperen petons, sinó que els fan. Que mengen pomes sempre que els ve de gust i n'escupen el verí. Princeses reals, que no pretenen que ningú les rescati i, tal com està el món, menys encara un príncep, sigui del color que sigui.
La neboda d'S. no s'ho acaba de creure. Paciència! Amb el temps, s'adonarà que està envoltada de princeses. Com ella. O jo mateixa. O tu, que ara em llegeixes. I, sobretot, com la seva tieta. I, aleshores, si en algun moment S., ofegada per la vida, pateix d'amnèsia, la seva neboda podrà recordar-li la seva condició de princesa. Podrà fer-li veure que sempre hi haurà algun llop, amb pell de príncep, que voldrà caminar tres passes per davant d'ella, amb l'excusa d'obrir-li camí. O tres passes enrere, refugiant-se en la seva ombra, a recer del sol. Paciència! Amb el temps, S. trobarà qui sigui capaç de caminar amb ella, de la mà, al seu pas, i cavalcaran junts, si cal, aferrats al timó, damunt la marea blava.

dimecres, 16 de novembre de 2011

23 dies de pluja

Les primeres pluges van ser una benedicció, en forma de gotes aïllades però generoses, que llepaven amb ànsia la terra esquarterada i l’asfalt ressec. Després va arribar un plugim intermitent, milers d’agulles que et mossegaven el front, et furgaven el nas, et buscaven la boca quan alçaves el rostre esperançat.

I el setè dia, es van obrir les comportes del cel. Ens vam sadollar, al principi, ebris d’aigua, xops. Després, amb el temps, aquella pluja perenne va anar envaint els racons de les nostres ànimes, esborrant-ne lentament els records, deixant només l’enyor d’altres cels blaus.

Cercàvem refugi a les marquesines i les parades d’autobús. Ens aplegàvem a les estacions de metro, sobretot. Els que havien de sortir-ne, acabat el seu viatge, romancejaven una estona, desganats, escoltant l’etern repicar de les gotes de pluja sobre l’asfalt. Els que acabaven d’arribar-hi s’espolsaven l’aigua i la pressa, i s’afegien a aquella pregària silenciosa; l’esperança soterrada, però viva. Però en lloc d’un colom amb una branca d’olivera, només vèiem arribar nous rostres cansats.

I no parava de ploure. Vint-i-tres i comptant. Vint-i-tres dies de pluja.


dimecres, 9 de novembre de 2011

Tu

I a tu qui et cuida, digues? Perquè els pares es fan grans; comencen a tenir les xacres pròpies de l'edat i cal no amoïnar-los. Els fills t'omplen el cor de joia, però també d'angoixa i maldecaps. I amb la parella sents que no hi pots comptar, perquè té el cap ple de cabòries (la feina, els diners) i no vol o no sap com omplir aquest buit que tens al mig del pit i que es fa gran dia a dia.
Tu, que sempre has estat la forta, o això pensen o això volen creure, perquè és fàcil i còmode. Amb tu sempre s'hi pot comptar. Ferma i decidida, t'empasses les llàgrimes perquè ara no és el moment, ara no toca. Ja ploraràs després, quan hagis fet això, allò i allò altre, quan els nens siguin al llit, quan no et vegi ningú. O potser ho deixaràs per demà, si avui estàs massa cansada.
A tu, que et van enredar fa temps, dient-te que ho podies tenir tot, sense renunciar a res: feina, família, un company al teu costat. Superdona? Més aviat malabarista! Et vénen ganes d'engegar-ho tot a rodar, perquè ja no recordes quan eres alguna cosa més que filla, mare i companya. Quan no eres només una col·lecció de substantius, sinó un nom propi. Tu.



(Dedicat a totes les superdones que tiren endavant aquest món. Perquè mai no oblidin que tenen un nom propi.)

diumenge, 6 de novembre de 2011

Justícia divina

Sí, ja ho sé. Que l'univers no funciona així. Que la justícia divina és un concepte abstracte que ens hem inventat entre tots plegats per consolar-nos, perquè ens neguem a creure que a les bones persones puguin passar-los coses dolentes i que, en canvi, aquells qui sembren misèria puguin recollir alguna cosa més que ràbia.

Sí, ja ho sé. Que aquest món que ens ha tocat viure no té manual d'instruccions. Ni, sovint, lògica o sentit. De justícia, millor no en parlem. Que hi ha qui es creu amb dret de robar-nos la calma i fer-nos sentir de nou petits petits. Fràgils. Qui es pensa que pot posar-nos la por al cos i obligar-nos a caminar amb recel per la vida, desconfiats.

Que poc que ens coneix tota aquesta gent, però. Tan poc que gairebé riuria, si no fos per aquesta ràbia que em fa venir ganes de mossegar-me els punys, que em fa esclatar les genives. Som ànimes velles. Arbres que el vent fa vinclar, però mai no tomba. I els cops només ens graten l'escorça.

(Dedicat a S., que és molt més forta que no es pensa i infinitament més valenta)

dimecres, 2 de novembre de 2011

Dolça derrota

El problemes de ser trampós és que, si no n'ets de mena, se't veu el llautó de seguida i t'enxampen a la primera de canvi. I, és clar, com que sempre presumeixo de saber perdre, ara toca fer-ho amb elegància: si el desafiament és públic, també ho ha de ser la derrota.
Fa uns dies, a l'entrada De trampes i tramposos, posava un parany a J. Oblidava, però, que a un maratonià ja li pots córrer al darrere. I m'ha fet gruar dies, mig assaborint la victòria. Però no. Així que accepto la desfeta i em trec el barret; és impossible enganyar el dimoni.
No estic trista, però. I és que tant de bo totes les derrotes fossin tan dolces.

dissabte, 29 d’octubre de 2011

Tot, tot i tot

Descobreixo, per casualitat, que algun espavilat o espavilada m'ha pispat la tarja de crèdit que la Caixa m'havia enviat per correu (molt llestos aquests, també) i s'ha pagat un pàrquing i un parell d'autopistes a la meva salut. M'empipo. Primer, amb el noi que m'atèn a la finestreta de l'entitat bancària i em pregunta si estic segura de no haver fet aquestes despeses jo mateixa (que, val a dir, no tinc cotxe) o d'haver deixat la tarja a algun familiar, amic o conegut, com aquell que deixa el paraigua al veí quan plou. Són les dues menys cinc d'un dia laborable i, imagino que amb ganes de plegar i per tant de treure-se'm de sobre, l'empleat de l'any (perquè després diguin dels funcionaris) em diu que poca cosa hi pot fer perquè, atenció, aquella no és la meva oficina, i em dóna una adreça de correu electrònic per demanar que donin de baixa la tarja. Això sí, em recomana que no trigui a enviar  el correu, per si de cas. Visca l'atenció al client.
Després, m'empipo amb mi mateixa, per no revisar els comptes més sovint (per a què serveix la banca en línia?). I, finalment, m'emprenyo amb el món, una solució ben còmoda perquè aquest ase de tots els cops difícilment es queixa, tot i que a vegades s'hi torna.
Amb els dies, l'emprenyamenta es va esvaïnt perquè, al cap i a la fi, només m'han estafat 14€ que probablement recuperaré i perquè, sincerament, no n'hi ha per tant. Sobretot si tenim en compte que, darrerament, ens estan robant coses molt més importants, impunement, i no sabem a quina porta trucar per queixar-nos ni si servirà de res. 
Em refereixo a aquests lladres de guant blanc, vestit a mida i corbata de seda, diem-ne polítics, grans empresaris o banquers, que ens roben els diners i les il·lusions i que, escudant-se en la crisi, ens retallen els drets. Ells, que passi el que passi, mai no perden. I encara els riem les gràcies. Potser és que com que van més elegants ens semblen més respectables que quatre xitxarel·los que furguen les bústies. Però, si no anem amb compte, ens ho aniran prenent tot de mica en mica. Les ganes de lluitar, l'orgull, la dignitat, el present i el futur. Tot, tot i tot, com deia la nena de l'anunci.





dimarts, 25 d’octubre de 2011

Que n'ets de llest!

Que n'ets de llest, que flaires la pluja, sents venir el fred i t'arrauleixes al teu cau fins que s'acaba l'hivern.

Que n'ets de llest, flor d'estiu, que mentre jo espero tu rius, que omplo quaderns de somnis i paraules, mentre tu dorms al meu llit i menges a la meva taula.

Que n'ets de llest, petit príncep, rei de la casa, nen aviciat, que pagues atencions amb somriures i comiats.


dilluns, 17 d’octubre de 2011

De trampes i tramposos

E. té un amic, J., que, cansat que la gent no l'escolti, ha optat per posar trampes a les converses que manté amb els amics. Així, enmig d'una dissertació qualsevol, sol deixar anar frases com ara "i llavors va veure un elefant rosa volant". Si l'interlocutor no s'immuta, J. té aleshores la prova irrefutable que l'amic té el cap en alguna altra banda. Val a dir que E., que ja va ser víctima d'aquest ardit fa temps, va amb peus de plom cada vegada que parla amb J.
E. té un altre amic, que es diu J. també. De tant en tant, E. escriu un bloc i el segon J. afirma ser-ne un llegidor fidel. E., desconfiada de mena, no s'ho acaba de creure i decideix posar-lo a prova: escriurà una entrada que faci referència a J. Si passat un temps prudencial (E. encara no ha decidit quin) J. no es dóna per al·ludit, quedarà demostrat que no n'és seguidor. En canvi, si J. truca a E. (indignat, divertit, estranyat?) i li parla de l'entrada trampa al bloc, E. s'haurà de treure el barret, metafòricament parlant.
Sigui quin sigui el resultat de l'experiment, E. està convençuda que J. no es prendrà malament l'estratagema perquè J. presumeix sempre de:
1. Ser trampós de mena.
2. Tenir un sentit de l'humor a prova de bomba.
(Cal dir que E. espera, secretament, poder-li passar la mà per la cara a J. amb aquesta senzilla astúcia. I és que, si se'n surt, mai no haurà estat tan fàcil enxampar un maratonià, per molt que corri.)

dilluns, 10 d’octubre de 2011

El món s'acaba

Sembla que el món, tal com el coneixíem, s'acaba. Aquell món en què crèiem que podíem fer callar l'angoixa a cop de talonari. En què matàvem la insatisfacció viatjant més lluny, comprant més car, afegint més ¿amics? a les xarxes socials. Fèiem tant soroll que no sentíem la veu de la incertesa. I ara que el castell de cartes se'ns ensorra a la primera bufada, no ens queda res.
Parlem amb amics, coneguts i saludats i el discurs s'assembla. Perquè ara que s'ha apagat el brunzit que ens rondava les orelles ens assetgen les preguntes que havíem aconseguit ignorar. Estem contents amb la feina que fem (si som afortunats de tenir-ne), amb la nostra parella, els nostres fills? La vida és només això? Que se n'ha fet dels somnis que teníem de petits? Podem recordar-los, encara?
Hem viscut la vida com una cursa accelerada, en una eterna fugida endavant. I quan ens hem vist forçats a aturar-nos de cop hem vist, per fi, que no teníem cap rumb i, pitjor encara, que no sabíem gaudir del camí.


dimecres, 5 d’octubre de 2011

Mentre dormies

Ha marxat la il·lusió, de puntetes, mentre dormies, i ha tancat la porta sense fer soroll. (M'ha somrigut, burleta, mentre sortia, quan ens hem creuat al rebedor).
Se t'ha ficat la por al cos, mentre dormies, i t'ha tapat les orelles amb les mans. I ara no sé si sóc jo que no parlo o tu que no hi sents. O que ho fas veure.
He estès els llençols, perquè s'eixuguin, mentre dormies, i ara onegen al vent, nets i lluents.




diumenge, 2 d’octubre de 2011

Original

Tu, que et penses que ets original. Que estrenes penes i alegries, com si fossin noves del tot, embolicades encara amb el paper de regal de la botiga de la vida. Tu, que et sents especial, fràgil, sensible. Que creus que inventes emocions que no tenen nom, colors que els altres no veuen. Que escoltes cançons que et semblen escrites només per a tu, una gota de pluja d'aquest diluvi que ens mulla les sabates.
Tu, que quedes amb una amiga que fa temps que no veus. I t'explica penes que et sonen, perquè t'han mossegat les entranyes més d'una vegada. Que desgrana misèries que sents com a pròpies i et fan mig somriure. I li lleparies les llàgrimes quan plora, perquè ja saps quin gust tenen, o li robaries les botes, quan miri cap a una altra banda, per saltar, una vegada i una altra, dins les basses.



dimarts, 27 de setembre de 2011

El pes dels errors

A vegades, els errors que cometem ens semblen tan grans, tan repetitius, que no veiem més enllà. Ens hi aferrem i, sense que ens n'adonem, els duem penjats al coll o els carreguem a l'esquena com una llosa. I ens pesen.

És important saber cometre errors i, sobretot, assumir-los. És important també caure i, sobretot, saber-se llevar. Només qui s'arrisca i s'equivoca pot aconseguir alguna cosa. Però és més important encara saber quan i com cal deixar anar els errors pel camí, perquè adobin la terra de l'experiència i ens ajudin a créixer.

divendres, 16 de setembre de 2011

N'aprendrem

Potser algun dia n'aprendrem. Pararem l'altra galta quan ploguin cops, en lloc d'alçar el rostre, orgullosos, i maldar per tornar-nos-hi. Entomarem les crítiques amb un somriure fred, tancarem els ulls davant les injustícies, fingirem que els menyspreus subtils no ens llepen de mica en mica l'amor propi.
Potser algun dia n'aprendrem. Viurem a les fosques, apagats tots els sentits, balbs. Ofegarem l'ambició i serem feliços, acomodats en existències petites, en vides grises, ignorants i ignorats de tot i de tothom.
Sí, potser n'aprendrem. Algun dia. Quan l'infern es geli. O quan esclati el cel, iridiscent, sota la llum de mil sols.

dimarts, 13 de setembre de 2011

Promeses

Dissabte de casament. Tothom mudat. Sitges ens regala un dia xafogós, amb un cel tan blau que gairebé fa mal als ulls, unes onades perfectes que s'enduen els mals presagis, i tot rutlla. L'església, els nuvis, l'arròs. Fotos. El restaurant, l'aperitiu, còctels. Fotos. L'àpat, el pastís, els brindis. Fotos. Ballaruca, petons, abraçades. Fotos.
De nit, tornem a Barcelona en autobús, esgotats però contents, la muda arrugada, el maquillatge corregut, els ulls brillants (l'emoció, l'alcohol?). Mentre viatgem mig a les fosques, dolçament agombolats en els nostres seients, no puc deixar de pensar en la ceremònia. Sobretot en les promeses que s'han fet els nuvis, seguint el ritual establert. Respectar-se, tenir cura l'un de l'altre, fins que la mort els separi. I, sobretot, estimar-se sempre. Perquè, a veure, com es pot prometre una cosa així? No s'estima racionalment, des de la ment, sinó irracionalment, des de les estranyes. És un sentiment i, com a tal, no es pot controlar. Ara t'estimo, ara no. ON/OFF. Ara t'estimo més, ara menys. Sempre t'estimaré.
Si ens fos possible decidir l'objecte i la intensitat de la nostra estimació, com qui fa anar els botons del comandament del televisor, no estimaríem qui no ens convé. No ens conformaríem amb amors petits i miserables, amors en minúscula. I, més important, podria dir-te, sense mentir, que demà encara t'estimaré.


dimarts, 6 de setembre de 2011

Vols i dols

Vols i dols. Parles, em mires, gesticules, i jo nedo en un mar de confusió, perquè les paraules, els gestos, els actes no van acompassats, no ballen al mateix ritme. O nedava, millor dit; fa temps que he deixat de moure braços i cames, lluitant contra les onades. Ara només suro i em deixo arrossegar cap a la platja. Però tu ni te n'adones: corres, corres, corres. Sempre endavant, sempre fugint, en aquesta cursa que tu i jo sabem que no duu enlloc, perquè has perdut la brúixula, el nord, bous i esquelles.
Res no ha canviat, penses, perquè parlo, miro, gesticulo com sempre. O això creus. O això sembla. Però m'acomiado una mica en cada paraula, en cada mirada, en cada gest, i faig un pas enrere. Potser quan t'aturis ens saludarem, com vells amics, en la distància, o et veuré passar, rabent, com un estel fugaç.


divendres, 2 de setembre de 2011

La llei del màxim esforç

Passo la tarda de dijous amb el meu amic Carles. L'objectiu és doble: posar-nos al dia de les novetats de l'estiu i la rentrée i, sobretot, conèixer el seu fill adoptiu, una meravella de pell fosca i ulls immensos, àvids d'amor i de vida. Un somriure que no te l'acabes, alegria en estat pur.
Quan els veus junts, t'adones que els adjectius (biològic, adoptiu) són balders. Són PARE i FILL (les majúscules no les poso jo, s'escriuen soles). I descobreixes que allò que en diuen amor incondicional, que creies que era pura invenció, només per a les novel·les romàntiques i les comèdies ensucrades de Hollywood, existeix realment.
Els agraeixo l'oportunitat de compartir un trosset del seu món (el primer de molts, espero!) i els dedico aquesta cançó, per un doble motiu: perquè són fans del musical Mamma mia i, sobretot, perquè són uns guanyadors. Qui lluita, qui s'ho treballa, qui aposta pels altres, qui ho dóna tot sense esperar res a canvi, s'ho mereix tot. És la llei del màxim esforç.


dilluns, 29 d’agost de 2011

Dies de boira

Hi ha dies que hem de recordar, una vegada i una altra, que les coses no són tan complicades, que les compliquem. Que, si no simplifiquem, la vida se'ns emboira, s'omple de blau fosc (on són tots els verds?).
Pensàvem que ja ho teníem tot pensat. I no. Perquè a aquestes alçades del partit, amb la casa a mig fer, se'ns ensorren els fonaments. I ens despertem en un llit tan gran que no ens l'acabem, en una habitació sense sostre i on les parets trontollen. Plena de gent. De persones que estimem o que hem estimat, que hem volgut estimar i no hem pogut. O no n'hem sabut.
Plou i fa sol. I vent. I se'ns mulla el rostre, tremolem de fred, per molt que provem de tapar-nos amb el llençol. I tota aquesta herba que s'enfila per les potes del llit, fins al capçal, ens lliga mans i peus.






diumenge, 28 d’agost de 2011

Saltamartí

Les meves nebodes bessones de l'arc de Sant Martí en diuen "el saltamartí", com la llagosta. No em pregunteu per què. Potser les confon aquella cançó infantil que diu "salta, saltamartí". Mera cacofonia. O qui sap. Les ments dels nens, com els designis del Senyor, són inescrutables.
En qualsevol cas, ho vaig descobrir una tarda plujosa a Figueres quan van aparèixer al cel no una sinó dues d'aquestes meravelles de la natura. "Mira, mira", en va dir una de les nenes, bo i assenyalant el cel, "ha sortit el saltamartí". "I allà també", va afegir l'altra. Vaig fer un parell d'intents per corregir-les, però reconec que no hi vaig posar el cor, perquè, al cap de poc, ja es tornaven a confondre. "I demà tornarà a sortir el saltamartí?", em va preguntar aleshores una d'elles. "Potser", vaig respondre, "si torna a ploure i a fer sol com avui".
Ja han passat uns quants mesos, des d'aquell dia. Sóc asseguda al tren, tornant a Barcelona, una altra tarda de sol i pluja, esperant poder veure l'arc de Sant Martí per la finestra o, millor encara, el saltamartí, que és més divertit.




divendres, 26 d’agost de 2011

Turista

Curiosament, sempre torno dels viatges amb ganes de veure més la família i els amics, de llegir tots els llibres del món i, sobretot, d'escriure, escriure i escriure.
Tinc també la sensació d'arribar a port i friso per recuperar les rutines. Només quan entro al pis i deixo la maleta a l'entrada, encara sense obrir, sóc plenament conscient de com he enyorat el meu llit (i el coixí!), el menjar insípid que acostumo a cuinar, la dutxa. Les meves coses. El meu espai. La meva gent. Els sorolls i les olors que em són familiars.
I això que només he estat fora deu dies. I he dormit, menjat, passejat, suat fins que el cos ha dit prou, la mirada plena de blaus i verds, el soroll hipnòtic de les onades que vénen i van, vénen i van, l'olor d'espígol que tot ho envaeix.
És una sensació estranya, una barreja d'emocions contradictòries semblant a quan, de petit, tornaves a casa després d'un dia d'excursió amb els companys de l'escola. Arribaves cansat, una mica trist que tot s'hagués acabat, però alhora content de ser a casa, on t'esperava l'abraçada de la mare, la truita de patates de l'àvia per sopar i, després, el teu llit, el teu coixí.





dilluns, 22 d’agost de 2011

Dubrovnik

La curiositat és més forta, al final. Vencent la timidesa, gosem preguntar sobre la guerra al croata que ens duu de tornada a l'aeroport. Ens parla d'una guerra injusta (no ho són totes, potser?), en què l'altre bàndol té més soldats, més armes, més odi potser. Parla també de quatre anys en un soterrani, compartint habitació amb més de deu persones, subsistint amb un bol de menjar cada tres dies. Sense poder anar a escola. Intentant espolsar-se la por, en va, perquè s'ha instal·lat al moll de l'ós i, vint anys després, un simple cop de vent inesperat, que tanca portes, esgarrifa, perquè recorda el soroll de les bombes que cauen.
Passem la resta del trajecte en silenci, mentre ell desgrana penúries. A la falda de la muntanya, mentre es fa de nit, Dubrovnik plora.



dilluns, 8 d’agost de 2011

El secret de les tortugues

Aquesta entrada és un homenatge a tots aquells que sempre hem estat més formigues que cigarres, més tortugues que llebres. A tots els que sempre hem intentat fer les coses bé, seguint les normes, pensant no només en l'avui, sinó també en el demà, no només en nosaltres, sinó també en els altres. Els que hem anat fent via, un pas rere l'altre, impertorbables.

Aquesta societat de la immediatesa, a voltes superficial i materialista, que sovint només sembla valorar el què, mai el com, que ho vol tot i ara, ens sol penjar l'etiqueta de repel·lents, d'avorrits. Però s'oblida que la formiga, que ha treballat tot l'estiu, incansable, mentre d'altres, feliços i despreocupats, jeien al sol, quan arriba l'hivern descansa vora el foc, el rebost ple. Oblida també que la tortuga avança, passet a passet, i lenta, però segura, arriba a bon port. I, més important encara, gaudeix del camí.

dijous, 4 d’agost de 2011

La força dels records

El meu amic Òscar s'ha revelat com una font d'inspiració constant, també d'idees per a aquest bloc. Avui m'envia un enllaç a Experientia Docet, el bloc de César Tomé, concretament a l'entrada Un neurochip que restaura y mejora la memoria. Us en reprodueixo el primer paràgraf:

Un grupo de científicos encabezado por Theodore Berger, de la Universidad del Sur de California, ha desarrollado un sistema por el cual los recuerdos están o dejan de estar, literalmente, accionando un interruptor. Se trata de un dispositivo electrónico que duplica las señales neuronales relacionadas con la memoria y que el equipo ha conseguido que reproduzca la función cerebral implicada en el comportamiento aprendido a largo plazo, incluso cuando las ratas han sido drogadas para que olviden. Gráficamente: interruptor ON, las ratas recuerdan; interruptor OFF, las ratas olvidan. (...) 
 
Aquest article m'ha fet pensar de seguida en una de les meves pel·lícules preferides, que aquí no va tenir l'èxit que es mereixa, potser perquè la traducció espanyola del títol (Olvídate de mí) i la presència d'un quasi-sempre histriònic Jim Carrey evocaven, erròniament, una comèdia insubstancial. Res més lluny de la realitat en aquest cas, ja que Eternal sunshine of the spotless mind és, com l'original promet, pura poesia visual i sonora. (Deixeu-me afegir, aquí, que TOT és SEMPRE millor en versió original, no només les pel·lícules...).
 
Si existís la possibilitat d'esborrar records dolorosos de la memòria, ho faríeu? Eliminaríeu de la vostra ment tot rastre de relacions sentimentals fallides? Triaríeu oblidar per complet exmarits o examants? Aquests són alguns dels interrogants que planteja la pel·lícula. Potser penseu, com els protagonistes, que tot s'hi val per fugir del dolor i que l'oblit és una bona alternativa. O, il·lusos com jo mateixa, creieu que val la pena cometre alguns errors i, més important encara, recordar-los.
 

 

dimecres, 3 d’agost de 2011

Elogi del desig

Parlava no fa gaire amb una amiga del sentiment de culpa que aflora quan, estant en parella, estable o no, feliç o no, desitges algú altre. Jo fa temps que he optat per deixar de sentir-me malament perquè el desig, com tantes altres coses, no es pot controlar. Som vius, sentim, ens emocionem, i no podem evitar estimar, odiar, desitjar, esperar, frustrar-nos, enrabiar-nos, patir, gaudir.

Però, en canvi, sí podem decidir què fem amb totes aquestes emocions i sentiments. Podem deixar-nos endur pel desig (i afrontar les conseqüències). O també podem senzillament deixar que la sensació suri, a la superfície, com la barca que mai no arriba a port. Contemplar l'objecte del nostre desig com qui s'encisa davant d'una obra d'art.

Si tenim sort, el camí serà ple de mirades seductores, de llavis petoners, mans suaus, converses interessants. I no hem d'oblidar que, encara que estiguem a règim, sempre ens és permès mirar el menú.


dimarts, 26 de juliol de 2011

Petits vicis confessables

El canvi d'any i els aniversaris a vegades tenen punts en comú: una certa malenconia, la sensació que el temps ens fuig dels dits, les ganes de fer neteja física i mental, la necessitat de fer balanç vital...

Enguany, he decidit trencar la tradició i, en lloc d'una llista de (bons?) propòsits per al nou any que estreno, he preferit fer-ne una de petits vicis confessables als quals no tinc la més mínima intenció de renunciar. Vet aquí el decàleg:

1. Menjar sushi, sempre acompanyada i sempre amb bastonets.
2. Beure Heineken, sempre acompanyada i sempre d'ampolla.
3. Veure una vegada i una altra el final de la sèrie Perdidos, per autoconvèncer-me que no és tan dolent i que no ens han pres el pèl durant sis anys.
4. Escoltar compulsivament les cançons que m'agraden fins avorrir-les.
5. Somriure descaradament al noi de manteniment de la feina i aguantar-li la mirada fins que un dels dos, normalment ell, es posa vermell.
6. Cantar fort mentre sóc a la dutxa i fluix (o això espero) mentre vaig pel carrer.
7. Rosegar els taps de tots els bolígrafs que passen per les meves mans, fins destrossar-los.
8. Gratar-me la punta del nas quan dic mentides.
9. Jurar i perjurar que faré una cosa, i no fer-la.
10. Jurar i perjurar que mai faré una cosa, i fer-la.


dilluns, 25 de juliol de 2011

Aniversari

Reconec que fa temps que esperava una ocasió propícia per penjar aquest vídeo-joia i crec que no n'hi haurà cap altra de millor. No sóc gaire de celebracions; encara que no ho sembli, això de ser el centre d'atenció no fa per mi (és el que té ser una tímida atrevida). No m'agraden els rituals: tallar el pastís, obrir regals, somriure a les fotos, brindar, bufar les espelmes, demanar un desig...

Fer anys, però, sempre ve de gust, encara que ja en siguin uns quants. Perquè vol dir que encara som per aquí i que donem guerra (i molta!).

dimecres, 20 de juliol de 2011

Lleugers d'equipatge

Enyoro les nits en què, adolescent, sortia de casa amb el DNI i dues mil pessetes en una butxaca i les claus de casa a l'altra. O quan marxava de cap de setmana amb només una muda de recanvi a la motxilla. Ara, en canvi, constato amb un punt de nostàlgia que vaig pel món com els caragols, amb la closca a l'esquena. O més ben dit, penjada del braç, no fos cas que me la robin...

Maleïdes bosses de mà! Perquè, com que tens espai, acabes omplint-les fins dalt, sota el lema del "per si de cas". Tiretes per si em tallo o em fan mal les sabates, caramels o pastilles per si tinc mal a la gola, un paraigua plegable si el dia es desperta núvol, un llibre per llegir al metro o per si tinc alguna estona morta, les claus (no només la del portal i la del pis, com abans, no, també la de la bústia, l'armari de comptadors i el terrat!) i, sobretot, que no faltin els kleenex! Això, sense comptar el moneder, farcit de tarjetes, i el mòbil, que és un cas apart!

Potser és un problema d'actitud davant la vida. Hem perdut l'espontaneïtat, la confiança, aquell punt de temeritat de l'adolescència i anem acumulant necessitats, reals o fictícies, i complicant-nos l'existència fins al paroxisme. Com s'explica, sinó, que la majoria no puguem viure sense el mòbil o les xarxes socials? Perquè no oblidem que ja teníem amics, familiars i coneguts abans de l'era dels mòbils, del Facebook i del Twitter i, encara que ara ens sembli impossible, hi manteníem el contacte, fins i tot m'atreviria a dir que els vèiem més sovint.

M'entristeix pensar que si no vaig pel món carregada com un xerpa em sento insegura, una mica despullada. Per això m'he fet el ferm propòsit de viatjar una mica més lleugera d'equipatge (o almenys d'intentar-ho). Algú s'apunta?

dissabte, 16 de juliol de 2011

Vida

La vida és bella, o això pregona Roberto Benigni, capaç de trobar bellesa enmig de les runes de la crueltat humana. La vida és somni, per Calderón de la Barca, i nosaltres actors d'una tragicomèdia. La vida és breu, però l'art dura per sempre, es consola Hipòcrates. La vida és injusta, es lamenta sovint un amic, mentre el Barça meravella mig món a ritme de Coldplay. Viva la vida?

No seré jo qui jugui a l'espiritualitat de butxaca. Qui en temps incerts proclami allò tan il·lusori que la vida és com volem que sigui. Que podem veure el got mig ple o mig buit. Que només cal jugar amb gràcia les cartes que ens han tocat (és frívol comparar la vida amb una partida?). Cadascú veu la vida a la seva manera i té expectatives diferents. Només es pot ser humil i no jutjar. Escoltar les penes i les alegries d'altri, compartir les pròpies, i així, tots plegats, sentir-nos una mica menys sols.

Ai, la vida... A mi em fascina, què hi puc fer! Em meravella especialment la capacitat que té de sorprendre'm. Quan em penso que ja ho he vist tot o que tinc clar què vull, què penso, què sento, què espero, la vida fa una giragonsa inesperada, burleta. I em deixa desconcertada, confusa, a voltes amb ganes de clavar un bon cop de puny, d'altres amb ganes de riure. Perquè un dia penses que ja tens totes les respostes i al següent t'adones que t'han canviat les preguntes.



diumenge, 10 de juliol de 2011

La fragilitat dels mites

Ja fa temps que penso que mai no hauríem de conèixer aquells que idolatrem. Perquè a qui admirem, qui ens emociona, a qui ens voldríem assemblar, qui ens fa vibrar, sol ser el personatge, no la persona plena de defectes i de virtuts. Humana.

Trobar-nos cara a cara amb les misèries dels nostres ídols els humanitza, els fa perdre tota la màgia. Caigut el vel del misteri, s'ensorren els pedestals, s'escurcen les distàncies i es trenca l'encís. Resulta impossible venerar algú si et pots veure en els seus ulls.

Recentment es va representar a Barcelona una obra teatral sobre la vida d'Antoine de Saint-Exupéry, autor del meu preuadíssim Petit Príncep. Un amic, coneixedor de la meva fascinació per aquest conte poètic, em va proposar anar a veure l'obra, convençut que em faria molta il·lusió. M'hi vaig negar de ple. Es veu que Exupéry era faldiller, vanitós, depressiu, alcohòlic. En sóc ben conscient, però no tinc ganes de sentir-ho. Una part ingènua de mi el vol continuar veient només com l'aviador romàntic que va escriure la faula més bonica sobre la vida i les relacions humanes.

Vaig escassa de mites, darrerament. Per això, ara que visc a Barcelona, vaig amb peus de plom per no topar-me mai amb Pep Guardiola. No fos cas que, enlloc de trobar-lo vestit impecablement de Toni Miró, llegint versos de Miquel Martí i Pol o escoltant alguna cançó de Lluís Llach, amb llàgrimes als ulls, me'l trobi empenyent el carret del súper en xandall. Si a sobre renega perquè hi ha cua per pagar o, Déu no ho vulgui, escup a la sortida, tindré un cobriment.


dijous, 30 de juny de 2011

Les dones que no estimen els homes

Immadurs, egoistes, superficials, infantils, gelosos, còmodes, absurds, simples, passotes, insensibles, controladors, infidels. Homes. Panxacontents, mentiders, inconstants, necis, esquerps, insegurs, prepotents. Homes.

La llista seria inacabable. Si fem cas dels adjectius amb què obsequiem els homes, hem d'arribar a la conclusió que les dones ja no estimem els homes? Jo em rebel·lo davant d'aquesta situació, perquè no estem parlant d'un concepte abstracte: vivim envoltades d'homes. Són els nostres pares, germans, nebots, cosins. Les nostres parelles, els nostres amics, companys de feina, veïns. Tenen noms i cares. Sovint els estimem.

En Raúl, que no perd mai la calma, fa malabarismes amb l'agenda i té sempre un moment per escoltar-te i donar-te un consell assenyat. En Peter, que pot ser lleuger com les bombolles del cava, quan necessites evadir-te, o bé profund, quan, a mitja tarda, entre amics, asseguts en una terrasseta, parles de canviar el món. L'Òscar, el company de feina atent, sempre a punt per donar-te un cop de mà, fantàstic cuiner, gran amfitrió i millor persona. En Xavier, capaç de recórrer 140 km d'anada (i els mateixos de tornada) per instal·lar-te uns endolls o penjar-te uns llums, i el cosí que tothom voldria tenir. En Joan, la companyia perfecta per anar a una exposició o per compartir una bona cervesa (o unes quantes...). En Carles, pare lluitador, docent vocacional i gran amic. En Javier, optimista incansable, que dóna les millors abraçades del món.

La llista seria inacabable. I és que no hem de perdre la perspectiva. És cert que hi ha bastants impresentables, però no ens enganyem: la estupidesa no té gènere. A més, ens agradi o no, estem condemnats a entendre'ns, perquè no sabem viure els uns sense els altres.


dilluns, 27 de juny de 2011

En negre

Fa uns dies, el meu amic Òscar em va enviar un enllaç al bloc La cúpula del trueno, concretament a l'entrada del dia 22 de juny Dinero, dinero y más dinero: un gráfico inquietante. Us recomano que hi doneu una ullada, si teniu temps i ganes, perquè s'hi compara gràficament quant han costat diversos projectes emblemàtics o algunes guerres, quins són els beneficis de determinades empreses o el PIB de certs països, entre d'altres.

Probablement us indignareu (sí, més encara!), perquè veureu, per exemple, que els beneficis del Banc Santander l'any 2010 quasi quadripliquen la inversió en educació en aquest país durant el mateix període. O que amb el cost estimat de l'economia submergida a Espanya es podria pal·liar la fam al món durant gairebé un any.


Parlant d'economia submergida, justament, l'altre dia, casualitats o causalitats de la vida, llegia sobre l'origen de l'expressió "treballar en negre" (travailler au noir, en francès), que es remunta a l'Edat Mitjana i no té res a veure amb l'esclavatge. Era norma escrita que només es podia treballar mentre hi hagués llum natural. Alguns patrons, tanmateix, per augmentar el rendiment dels obrers, els feien treballar també quan es feia fosc, negra nit, a la llum de les espelmes. Aquesta pràctica estava totalment prohibida i era perseguida durament, com ara vaja.

Han passat un munt de segles, però hi ha coses que no canvien. I jo em pregunto, ingènua, en lloc de retallar progressivament l'estat del benestar, parapetant-se rere el fantasma de la crisi, no seria més fàcil (i més just) perseguir el frau fiscal i fer aflorar l'economia submergida? Perquè, a aquest pas, les properes generacions seran les primeres que viuran en pitjors condicions que les anteriors i no sé si hauran de treballar en negre, però com negres segur que sí (i perdoneu l'expressió políticament incorrecta).


dimecres, 22 de juny de 2011

És quan dormo (que hi veig clar)

Parlem de somnis, que ja toca (cal fer honor al títol del bloc!). De somiar despert i de somiar adormit. Perquè no és el mateix. Resulta que, mentre dormim, es manté gran part de l'activitat cerebral, llevat, ah sorpresa!, del lóbul frontal, que es desconnecta. I si tenim en compte que aquesta zona és coneguda com el CENSOR (les majúscules són meves), us podeu començar a fer una idea de les implicacions de tot plegat.
El lòbul frontal és el que, quan estem desperts, ens diu que aquell noi que tant ens agrada no ens convé, que és massa guapo, massa lleig, massa superficial, massa llest; massa o massa poc per a nosaltres, en definitiva. És el que ens xiuxiueja en veu baixa que la feina que sempre hem desitjat (criador de caragols, ballarina de claqué) és una bestiesa, impossible, que està fora del nostre abast. I és aquest maleït lòbul el que, quan per fi gosem fer un pas, ens recorda la darrera vegada que ens van trencar el cor o que ens vam estavellar.
Tanmateix, quan dormim, el gran censor també dorm i aleshores aflora tot allò que hem reprimit durant el dia: els desitjos, les pors, els anhels, les frustracions. En somnis és difícil amagar-se res: totes les emocions i els sentiments que hem provat d'enterrar sota capes i capes de judicis acaben surant a la superfície encara que, de vegades, adoptin formes estranyes. Per això, molts recomanen que per conèixer-se bé a un mateix cal escoltar els propis somnis, veure de quina matèria estan fets.

Avui no tanco l'entrada amb una cançó, ni un vídeo, sinó amb un petit poema que vaig escriure fa temps (solitària i trista incursió en el món de la poesia):

 Les tiges dels meus somnis gronxades pel vent
en camps d'esperança on dorm el recel
el fred i la por s'arrosseguen lentament
tanta pluja per tan poc cel.

divendres, 17 de juny de 2011

Quis custodiet ipsos custodes?

Qui vigila els vigilants?

Costa creure que una locució de finals del segle I encara sigui vigent passats vint segles. Juvenal era un visionari o és que, senzillament, no n'aprenem?


Estic realment desorientada. He d'indignar-me amb els indignats o bé creure en teories conspiratives? He decidit, en tot cas, posar tota la informació en quarentena i, si difonc aquest vídeo, és perquè "l'altra versió" ja ha rebut moltíssima atenció mediàtica.

De tota manera, no puc evitar sentir-me manipulada. Perquè, a veure, siguem realistes: manifestants violents amb "pinganillo"?  Escortats (que no detinguts, eh?) per la policia quan els més pacífics els increpen? Policia secreta que caldeja l'ambient? I, així, els polítics semblen xaiets, víctimes innocents de quatre dropos que, en recórrer a la violència, han perdut tota credibilitat? Certa o no, és una possibilitat inquietant, com a mínim, perquè, si aquesta és la policia (secreta o no), qui serà la policia de la policia?

La informació és poder. És tan fàcil agafar la veritat i retorçar-la a voluntat i, amb dues declaracions i quatre imatges, donar-li la forma que vulguem... O, millor encara, silenciar-la, amagar-la com qui escombra la porqueria sota la catifa. Només cal pensar en el cas d'Islàndia. El poble s'alça, es rebel·la contra la injustícia, derroca un govern, porta els responsables a judici i, aquí, ni se'n parla (per allò de no donar-nos idees, suposo). Això sí, visca el Barça i la Shakira!

dimarts, 14 de juny de 2011

Dies de pluja

S'han acabat els dies de pluja. El cel és un llençol blau estès i amb la tempesta han marxat els pensaments emboirats, els dubtes, les incerteses. Hem fet net. I ara, per fi, tot es veu clar, transparent, com sempre havia estat; la llum que s'amaga rere els núvols.
Desarem el paraigua ben a mà, per si la pluja, sempre amatent, ens torna a sorprendre...

dijous, 9 de juny de 2011

Ficció

Fa uns dies vaig penjar en aquest mateix bloc una entrada que ha generat cert enrenou. Em refereixo a Tots els matins del món, un conte curt que vaig escriure fa uns quants anys.

Més d'una persona (i de dues) ha donat per suposat que era autobiogràfic i que, a més, reflectia un mal moment personal. Algú, fins i tot, s'ha donat per al·ludit (!!!). Podeu respirar tranquils. No. Se'n diu ficció.

Suposo que tots pequem una mica del mateix i, quan llegim un conte, una novel·la, un poema, no podem evitar preguntar-nos què tenen d'autobiogràfic. Som curiosos? Morbosos? Senzillament humans.

Penso que, quan escrius, no pots evitar abocar al text una mica de tu mateix, encara que parlis d'experiències d'altri o, fins i tot, inventades. Les emocions, els sentiments, les vivències humanes són universals; l'escriptor les passa pel seu propi sedàs i l'únic que importa és si el resultat té vida, una ànima pròpia, perquè aleshores voldrà dir que algú, en alguna banda, en algun moment, ho haurà viscut, sentit.

Així, el meu conte no explica una experiència personal. Però sí, té trossets de mi: l'olor de cafè, passejades per la Rambla del Poblenou, el sol tímid de primera hora. I parla de la decepció, de desitjos frustrats, de falses promeses, de cors trencats. De coses que tots, d'una manera o altra, hem viscut i que, en definitiva, formen part de la vida.

Per als curiosos, diré que el títol és un homenatge a la magnífica pel·lícula d'Alain Corneau, Tous les matins du monde (la banda sonora de Jordi Savall és per llepar-s'hi els dits!), i a la novel·la del mateix títol de Pascal Quignard. Pel·lícula i llibre m'agraden perquè parlen del mateix, amb llenguatges diferents: de l'amor envers la música, de com la música ens insufla vida, ens salva i ens redimeix.



dimarts, 7 de juny de 2011

La felicitat

M'agraden més alguns tràilers que moltes pel·lícules. He de confessar que sóc de les poques persones (vull creure que no l'única) que quan van al cinema, mentre la majoria espera impacient que comenci la pel·lícula, desitjarien allargar el passi de tràilers. La vida en poc més d'un minut. Zapping d'emocions.
Tots sabem que, sovint, hi apareixen les millors seqüències (cal vendre el producte!), així que per què empassar-te tota una pel·lícula, que quasi sempre no estarà a l'alçada de les expectatives que t'has (o t'han) creat, si pots gaudir només dels millors moments?
Tot això per dir-vos que no us puc recomanar la pel·lícula francesa El árbol, acabada d'estrenar, pel senzill motiu que no l'he vist (encara). El tràiler m'ha encantat, però, i la presència de Charlotte Gainsbourg sempre és un al·licient. Una faula preciosa sobre l'amor, la pèrdua i l'acceptació.
I sobre la cerca de la felicitat. "Podem escollir entre ser feliços o desgraciats. Jo he escollit ser feliç. I ho sóc", diu la jove protagonista (Morgana Davies, tot un descobriment!). És aquesta la clau de la felicitat, en boca d'una nena de vuit anys? Tant de temps buscant-la i només calia allargar la mà? Quina meravella perquè, si la fórmula funciona, adéu Punset, adéu Prozac.


dijous, 2 de juny de 2011

Tots els matins del món

Aquesta història comença amb tres falses promeses i s’acaba amb un cor trencat.

Ens vam conèixer mentre esperàvem l’autobús a la parada, matí rere matí. Somriures tímids, primer. Després ens saludàvem amb una inclinació de cap. Aviat, procuràvem seure junts i viatjàvem en silenci, tu fent veure que llegies el diari, jo recolzant el cap al vidre i deixant que m’acaronés el tímid sol de primera hora. Un matí i un altre; tots els matins del món. Fins que un dia, vam començar a parlar; tu vas començar a fer-me promeses i, jo, ingènua, vaig començar a creure-me-les.

Em vas prometre esmorzars al llit cada matí de diumenge, però quan em llevo només m’esperen plats bruts a la pica. Em vas prometre sopars amb espelmes i música de violins, però molts vespres acabo fent un mos al sofà, a corre-cuita, amb la banda sonora dels teus roncs de fons. Em vas prometre diversió i rialles, no el tedi de les quatre parets del teu pis.

Et deixo. Potser hauria d’haver començat per aquí, perdona. Ja saps que sóc poc organitzada, però m’hi esforço. Per això, et deso les teves promeses ben plegadetes al segon calaix de l’escriptori. Els plats bruts, els trobaràs on els deixes sempre, ben apilats a la pica. Els roncs, serà més difícil, però si escoltes bé en deu quedar algun de perdut entre els plecs del sofà. El tedi no té pèrdua, n’hi ha per tots els racons de la casa; a més, ara que viuràs sol, florirà fàcilment. I, és clar, aquesta carta que deus haver trobat damunt la taula de la cuina.

No pateixis, però, que no me’n vaig amb les mans buides. M’enduc l’olor de cafè i les corredisses dels matins, la pluja dels diumenges a la tarda i els passejos en silenci per la Rambla del Poblenou. Però, sobretot, m’enduc tots els matins del món, aquells viatges en autobús que tornaré a fer sola, recolzant el cap al vidre mentre m’acarona el tímid sol de primera hora. 

Aquesta història comença amb tres falses promeses i s’acaba amb un cor trencat, el teu.




diumenge, 29 de maig de 2011

Nessun dorma

Ens voldrien ignorants (potser per això retallen en educació), però són ells els que han demostrat que tenen tan poca intel·ligència que han de recórrer a la violència per fer valdre els seus arguments. ¿La letra con sangre entra?

Ens voldrien paralitzats, però són ells els covards, els que creuen que amb tisores i porres ens faran sortir del mal pas. Nosaltres només volem crear, construir.

Ens voldrien adormits, però no s'adonen que són ells mateixos que ens mantenen desperts a cops. Aquí no dorm ningú. Que ningú no dormi perquè, a l'alba, vencerem.


dimarts, 24 de maig de 2011

Aprendre a caure

Quan era petita, els meus pares em van apuntar a classes de judo. Aleshores, ja era bastant nyicris i d'allò més patosa, i suposo que pensaven que guanyaria en agilitat i coordinació i, qui sap, potser fins i tot, arribat el moment, em sabria defensar. Il·lusos...

Hi vaig anar durant anys, els divendres a la tarda, i això que les odiava profundament, aquelles classes, gairebé tant com les de gimnàstica de l'escola. Estic convençuda que els professors (i, de retruc, els meus pares) van acabar per desesperar-se davant la meva ineptitud (jo, no tant, sempre he estat més conscient de les meves limitacions). Penso, però, que els esforços i la dedicació dels professors no van ser debades.

I és que vaig aprendre dues coses molt importants, durant aquella colla d'anys. En primer lloc, que quan una cosa no se't dóna bé no val la pena insistir-hi; no perdis el temps, dedica't a una altra cosa, nena! En segon lloc, i més important encara, a caure. Perquè, els primers dies, no fèiem altra cosa. Alçar-nos i deixar-nos caure. Una vegada i una altra. Es tractava de perdre la por i caure amb una certa traça, per tal de no fer-nos mal. D'aprendre a caure, en definitiva.

I he de dir que, malgrat les trompades que vaig rebre tot aquell temps, en vaig sortir il·lesa. Perquè lluitar potser no se'm donava bé (la meva agressivitat és més verbal, com ja sabreu), però caure ho feia de fàbula. Amb una certa dignitat i elegància, diria jo.

Aquesta és una lliçó molt valuosa, perquè al tatami de la vida he hagut d'entomar més cops (físics i mentals) que en una competició de judo. Però, per més vegades que hagi caigut (i han estat unes quantes!), sempre m'he tornat a alçar, amb forces, amb ganes de plantar cara. S'aprèn més de les derrotes que de les victòries...

Em temo, però, que això no ho pot dir tothom. Ens preparen per a l'èxit, per a guanyar. Perdre, fracassar és un deshonor. I així ens tenen paralitzats, sempre amb por de fer un pas en fals. De caure. Però, si no sabem caure (i creieu-me, caurem, perquè és inevitable), no ens sabrem aixecar.

dijous, 19 de maig de 2011

Quan el nom no fa la cosa

No menjo carn. És una decisió personal  que, per algun motiu que se m’escapa, desperta un interès inusitat. Quan se n’assabenta, la majoria de la gent no pot evitar preguntar: “Però, per què?”. El to sempre és de sorpresa, a vegades fins i tot d’incredulitat, com si fos la cosa més estranya del món. La meva resposta varia, segons de quin humor estigui en aquell moment (ja cansa això d’anar-se justificant!). N’hi ha que donen el tema per tancat aquí (gràcies!), però molts s’engresquen: “I peix, en menges?”, continuen, intrigats. “Sí, de tant en tant”, responc. Arribats a aquest punt, l’interlocutor, inexorablement, s’indigna: “Així doncs, no ets vegetariana!”. A vegades, fins i tot, l’exclamació va acompanyada d’un dit acusador.

Per més vegades que visqui aquesta situació (i ja en van unes quantes), sempre flipo. I sort que sóc una persona fidel als meus principis i m’entossudeixo a no tastar la carn perquè, si no, més d’un encara s’enduria una bona mossegada al dit. Perquè, a veure, quan he dit que sigui vegetariana, eh? El que passa és que la societat necessita tenir-te ubicat, classificat, degudament etiquetat. Tant és així que, inevitablement, després sempre ve allò de “I si no ets vegetariana, què ets?”.

Fujo de les etiquetes. Limiten, exclouen, no són un reflex de les nostres contradiccions. I és que a vegades sóc ingènua, poruga, tendra, pacient. I d’altres gamberra, valenta, impulsiva, imprudent. No crec que hi hagi una sola paraula per definir-me. Ni a mi ni a ningú. I això m’encanta, perquè em fa sentir especial. Tots som únics, diferents, plens de matisos. En tot cas, si algun dia m’he de definir, m’inventaré una paraula nova, com feia aquell personatge del meu estimadíssim Pere Calders. Antaviana.

El súmmum de tot plegat és quan et diuen allò de “això no fa per tu”. Fa un temps vaig viure una situació surrealista, un divendres que viatjava en tren de Barcelona a Figueres, bo i llegint el Jueves. Un noi que buscava seient se’m va quedar mirant i em va etzibar: “Això, llegeixes? No fa per tu”. Val a dir que no el coneixia, no l’havia vist mai. Em vaig quedar tan al·lucinada que en aquell moment no vaig reaccionar. Me’l vaig mirar fredament i després vaig continuar llegint. Es veu, però, que la ràbia m’ha quedat a dins, perquè encara hi penso i, si em diuen alguna cosa semblant, salto com si tingués una molla. Perquè comencen dient-te què pots fer i què no i acaben decidint qui ets. I això, senyors, sí que no.

Gent groga

Avui, que estic gamberra i tendra, em submergiré en l’univers Espinosa i li furtaré el seu món groc. Un món plagat de gent especial, a mig camí entre l’amistat i l’amor, persones amb qui t’uneix un fort vincle, encara que no les vegis sovint. Gent groga.

Un món de persones que t’abracen perquè sí, sense motiu. ”(…) No coneixes una persona de veritat fins que no l’abraces. Però avui en dia els amics només t’abracen en els enterraments o en els moments tristos“. Un món groc.

Les persones grogues irrompen de sobte a la teva vida (casualitat?  causalitat, diria jo!) i hi connectes immediatament. O bé sempre han estat al teu voltant i, per algun motiu, avui, les veus amb uns ulls nous. És gent valenta, optimista, alegre, lluitadora. En definitiva, gent que, poc o molt, et canvia la vida.
Em sento agraïda, perquè compto amb un bon grapat de gent groga. No cal dir noms, ells ja saben qui són i la modèstia és una de les seves moltes virtuts.

Espero que tu, que ara em llegeixes, siguis almenys tan afortunat com jo, que comptis sempre amb gent que t’ompli d’abraçades i que en els moments difícils et recordi que “No perquè avui sofreixis ha de ser etern el teu dolor” (Horaci, Odes, Llibre II. Sònia, et manllevo la cita!).

Indignem-nos!

Sóc fan del programa Singulars de TV3 (gràcies Javier, per aquesta troballa), però he de reconèixer que l’emissió del 2 de maig no va ser de les millors. No sempre es pot treure tot el suc dels convidats i aconseguir una entrevista brillant. Sempre s’hi aprèn alguna cosa, però, i, en aquest cas, em quedo amb un nou concepte, el de crims econòmics contra la humanitat.

Després de negar la crisi durant anys, amb eufemismes i subterfugis vergonyosos, ens hem hagut de rendir a l’evidència aclaparadora de prop de 5 milions d’aturats. I, mentre la classe política es dedica a llançar-se fang i a reflotar amb els nostres diners (en quines condicions? a canvi de què?) unes entitats bancàries que van especular amb les il·lusions de molts,  les famílies breguen per sobreviure i assisteixen impotents al penós espectacle de la retallada d’un estat del benestar que tots crèiem inamovible.

Però, sorprenentment, ningú no busca responsables. O, com a molt, es culpa el mercat. Una solució fàcil. I, còmoda, perquè no pots dur el mercat als tribunals i demanar-li que pagui pels seus crims. La culpa és lletja i bruta i a tothom li agrada presumir de mans netes, però és evident que molts s’han lucrat d’aquesta situació.
A l’escola sempre ens deien, a més, que calia aprendre de la Història, per no repetir-la. Què hem après, però, aquesta vegada? Quan ens puguem alçar, què ens impedirà tornar a ensopegar més endavant amb la mateixa pedra?

Què ens queda més que indignar-nos, més que la insubmissió pacífica que clama Stéphane Hessel (“Només és home qui es compromet“)? Deixem-nos inspirar per aquest HOME que, amb 94 anys, havent sobreviscut l’horror nazi, manté intacte l’inconformisme davant la injustícia i ha estat capaç d’omplir d’esperança a milers de persones.

Us deixo amb una cançó, On lâche rien, d’HK & Les saltimbanks (que també serveix de teló a aquesta emissió del programa Singulars). Perquè la música també és revolució (tant qu’il y de la vie, il y a du combat).

Tinc un bloc

De viatges, de cuina, de manualitats, hi ha blocs per a tots els gustos. Així que, de mica en mica, t’entra el cuquet. Podria fer-ne un, penses. Poruga de mena, però, dubtes. De què parlaries? Et llegiria algú? Acabaries com els fanàtics del Twitter, retransmetent la teva vida al minut? Però, com en tantes altres coses, poden més les ganes que la por. O sigui que, ja ho veieu, tinc un bloc.

Hi parlaré de nutrició, de salut, de creixement personal, d’espiritualitat. De tot una mica, potser de res. La idea és reflexionar en veu alta sobre allò que m’agrada i allò que m’indigna. Perquè escriure és una meravella: ordenes els pensaments, deixes fluir les emocions. 

Ah, i un avís per a navegants. Aquest és un bloc multilingüe. Estarà escrit en català, sobretot, perquè és la meva llengua. Penso, somio, estimo, renego, en català. Però també hi tenen cabuda altres llengües: el llenguatge és un luxe, com deia Jesús Tusón, un plaer al qual no estic disposada a renunciar: Nos habéis malogrado la Torre. Pero no nos arrebataréis el placer del castigo.