Amics i amats

Em deia L., no fa gaire, que els amors, a la vida, vénen i van, però que les amistats, si en tens cura, et duren per sempre. Qui m'ha donat un cop de mà en els moments baixos, amb qui  puc comptar realment, afirmava, són les amigues. De parella, si en tinc bé i, si no, dormo més còmoda al llit i tinc més espai als armaris.
Potser perquè penso que té raó, em fa tanta ràbia quan sento dir allò de "només som amics". Si l'amic és qui t'escolta, amb qui pots ser tu  mateixa en tot moment, qui et coneix com ningú. Si l'amic és qui t'abraça quan t'ofegues, qui et consola quan no para de ploure. Qui no et deixa autocompadir-te gaire estona. Qui t'ajuda a alçar-te quan caus. No és amor això? Potser fins i tot és un amor més gran, d'arrels més fondes, que moltes relacions en què, a l'hora de la veritat, només comparteixes llençols i coixí.

No miris enrere

Camines, d'esma, i vas deixant engrunes al teu pas, per si has de desfer camí, recular en algun moment. I jo et dic: no miris enrere, esborra les petjades, crema totes les naus. Casa teva és qualsevol revolt del camí on et vulguis aturar per recuperar l'alè o per niuar-hi. Casa teva són totes les experiències que has viscut i que ressegueixes amb la punta dels dits com els grans d'un rosari.

Homes i ratolins

Hi ha anècdotes que no et canses mai d'escoltar, per més antigues que siguin, per més vegades que te les hagin contat, sobretot quan el narrador té gràcia. Si, a més, hi ha espectadors nous entre el públic, gaudeixes el doble, amb l'orella atenta a la història, d'una banda, i, de l'altra, la mirada pendent de la reacció de qui l'escolta per primera vegada. Potser no deixem de ser infants que volen que els expliquin els mateixos contes una vegada i una altra i n'anticipen els moments d'emoció, de joia o d'angoixa.

Vet aquí que la família d'M. té dos gats: un de negre i un d'atigrat. Quan M. va comprar el negre per al seu pis de Barcelona, era un gatet de poques setmanes completament blanc, de pell esponjosa. En créixer, es va enfosquir, el pellatge se li va fer més aspre i es va tornar una mica agressiu. Com que li destrossava els mobles a esgarrapades, M. es va veure obligada a treure'l del pis i dur-lo a la casa del  poble, perquè en tinguessin cura els seus pares. Allà té més espai i un company de jocs, però M. enyora el gat negre i hi pensa sovint: encara recorda quan li cabia al palmell de la mà i l'alimentava amb biberó.
Un vespre, M. és al menjador de la casa familiar, al poble. Seu al sofà, a la penombra, i mira la tele. Com sol fer en aquests casos, allarga un braç, buscant el gat negre per amanyagar-lo una estona. Quan el troba, o això creu ella, el comença a acaronar amb la mà i aviat s'estranya: li nota el pèl més aspre que de costum i, quan es mira el palmell, se'l troba enganxós, com si el gat fos brut. Només llavors, M. busca l'animal amb la mirada i quan els seus ulls s'acostumen a la foscor, descobreix, als seus peus, no el gat que esperava trobar-hi, sinó una rata descomunal.
M. crida, esglaiada, i la rata arrenca a córrer, casa endins. I quina feinada fins que la família aconsegueix accorralar la bèstia i matar-la a cops d'escombra, perquè el gat negre i l'atigrat, ben alimentats i amb l'instint depredador adormit fa temps, s'acovarden i fan més nosa que servei.

M. té la història ben apamada. Modula la veu. Fa les pauses pertinents per crear expectació. I ofegues un crit quan t'imagines el contacte amb la pell aspre de la bèstia. T'esgarrifes i et fregues la mà per espolsar-te el fàstic que s'enfila braç amunt. I, aleshores, sorprenentment, acabes compadint-te de l'animal, que devia estar malalt o molt mancat d'afecte per deixar-se acaronar per mans estranyes. Però, sobretot, t'identifiques amb M. d'alguna manera, perquè, en un moment o altre, tots ens hem trobat amb sorpreses desagradables, al tou de la mà, quan havíem allargat el braç, confiats.

Liebster Blog, un premi per als amics

Gràcies Sònia per nominar el meu bloc per al premi Liebster Blog, que no coneixia! És una iniciativa molt interessant, destinada a donar a conèixer blocs poc coneguts, que tinguin menys de 200 seguidors inscrits. Funciona de la manera següent: cada bloc nominat ha de penjar el bàner de Liebster Blog i proposar cinc altres blocs, amb un petit comentari, que continuaran la cadena.

Aquests són els cinc blocs que he escollit (difícil elecció):

- La vida té vida pròpia. Perquè la Sònia traspua poesia en tot allò que escriu i té una capacitat única per furgar en els sentiments, les emocions, els somnis, els malsons. I, sobretot, perquè és un plaer llegir-la.

- Sense senyal, de Bel Olid. Perquè em reconec en moltes de les històries que conta i, sovint, desitjaria haver-les escrit jo.

- El bloc de l'artista Kira Mamontova. Perquè m'encanten les seves aquarel·les. Gràcies Verónica pel descobriment!

- Un brinet de mi. Perquè és veritat: compartir dóna gustet!

- Verónika Mikailov. Perquè és una gran mestra de la vida i dóna uns consells fantàstics. 

En qualsevol cas, gràcies a tots per les bones estones que em feu passar...

Laura

T'espero, Laura. Amb el cor encongit i els braços oberts de bat a bat.
Amb l'ànima vella i la il·lusió intacta.
T'espero, Laura. Amb el silenci als llavis i el somriure a la mirada.
Amb l'alegria nua, vestida de diumenge.
T'espero, Laura. I et sé afortunada, perquè naixeràs en terra de vent.
Voltada de gent ferma, d'arrels fondes i branques llargues.

T'estimo, Laura. I et prometo un món tot nou, ple de tendresa, buit de recança.

Rendició

Sovint associem rendició amb covardia. Jo la primera, sobretot quan parlo de lluitar. No et rendeixis, us dic, em dic. Però és tan important lluitar amb totes les nostres forces com saber quan ha arribat l'hora de plegar veles. Cal ser savi, humil també, i, per què no, fins i tot valent, per reconèixer que ho hem donat tot, que hem arribat fins aquí, avui, ara, i que ja no podem anar més lluny.
Però la vida té vida pròpia, com em va ensenyar S., i sempre ens sorprèn. Si el camí s'acaba aquí, en trobarem d'altres, a dues passes, més solitaris, més transitats, més foscos o plens de llum, sempre apassionants. Només cal fer un parell de passes, però costen. Perquè encara que el camí que hem transitat sigui inhòspit, ple de pedres, no en coneixem d'altre; fa temps que ens aferrem al mateix paisatge. Per això, aleshores, la veritable valentia no és continuar lluitant, nedant contra la corrent, sinó tancar els ulls i deixar-nos portar, sense recança, per altres rius que ens duran a la riba que ens espera.

Silencis

De silencis, n'hi ha de tota mena i condició. Silencis incòmodes, d'ascensor, d'aquells de com va tot, de sembla que el temps ha canviat i es gira vent. Silencis còmplices, d'aquells que s'alimenten de mirades, que enllacen les mans per sobre la taula, o per sota. Silencis tristos, silencis riallers, silencis muts i silencis carregats de paraules.

Hi ha silencis que vivim sols, d'altres en companyia o enmig de la multitud. Silencis que obren camins i silencis que tanquen portes. Silencis que lluïm nuats al coll, com un mocador, i silencis que es passegen per sota la pell i ens fan pessigolles. Silencis buscats, com el mar en calma, i silencis que trobem casualment pel camí i que ens enduem a casa, prement-los fort contra el pit, perquè són pregunta i resposta.