dimarts, 10 de maig de 2016

No molesteu... estic escrivint!!



Sí, ja ho sé, tinc el blog un xic abandonat darrerament. Que si les oposicions, que si el canvi de feina... Quan no és una cosa, n'és una altra! Excuses? Potser... La qüestió és que vull escriure, necessito escriure, però no en el blog. Tinc a mitges un llibre de relats que vull enllestir aviat, abans no perdi l'embranzida, i també alguna altra idea que em ronda pel cap!

Per tant, el blog tanca una temporadeta. No per vacances, tot al contrari! 

Ens veiem aviat. Mentrestant...






dijous, 28 d’abril de 2016

També sóc jo

També sóc jo,
ple de llum i de foscor, tan minúscul
que faig por.
També sóc jo.

També sóc jo (Joan Dausà)

Estreno feina, estreno pors. Cares noves, noms nous, que es barregen i es confonen. Somriures un xic forçats, frases gastades que es pensen i, a vegades, es diuen en veu alta. Jo, tímida un altre cop, amb ganes d'agradar i que m'agradin. El sac d'incerteses, de preguntes mudes, carregat a l'esquena. Humil, fràgil de nou.
Estreno barri. Faig passejades, exploro els carrers, busco el sol que em defuig tot el matí, al despatx. Entomo el fred, el vent i la pluja, mentre els companys de feina es tanquen als bars, canviant una peixera gran per una altra de més petita i sorollosa. Lleig, el barri: oficines, edificis que semblen abandonats, carrers solitaris. Un desert d'asfalt. El tanatori de Sancho d'Àvila a quatre passes: l'espectacle de la mort a tocar. Gent que s'abraça i plora al carrer, que amaga els ulls i la pena rere ulleres fosques. Gent serena, gent sense consol. I entre la gent, jo, una intrusa que fa camí amb la poma o l'entrepà de formatge a les mans; una estranya que s'obre pas, que no canvia de vorera, que no furga en el dolor, però tampoc no aparta la mirada. Una turista, gairebé. Almenys avui, almenys encara. 


diumenge, 24 d’abril de 2016

Malgrat les hores

Escuché la palabra en el autobús y se me quedó dentro de la cabeza dando vueltas como una mosca dentro de una botella. Hay palabras que entran y luego no encuentran la salida. (...)

Dos mujeres en Praga 

Voldries que fos Sant Jordi cada dia i anar-te'n a dormir a la nit sadollada, amb el tacte suau de les pàgines encara als palmells, l'olor del paper al nas, cada cop que inspires, i el pensament ple de paraules que busquen la sortida, però no la troben. Atrapats, els mots, perduts en el laberint de la ment, ja teus per sempre.

Sant Jordi, doncs. I tu obrint-te pas, entre empentes i cops de colze mal dissimulats, l'ànsia als ulls, la satisfacció als llavis. El sol rabiós, inclement del matí. La pluja inquieta de la tarda. Els amics que comptes i recomptes a cada pas, que extravies i retrobes a cada pas, sota els paraigües de colors. La mà d'ell a l'espatlla, a la cintura, com una àncora. La rosa que espera a casa, pacient, envoltada d'espigues que somies daurades però sempre són verdes. Tot tan fràgil, encara, malgrat les hores. 


dijous, 24 de març de 2016

La paraula justa

Aquest hivern he escrit un relat que ha estat guanyador del 16è Premi de Relats Curts - Relats en Femení: http://premirelatsenfemeni.cat/?p=1154

Us n'avanço un fragment. Si el voleu llegir sencer, el trobareu aquí: http://premirelatsenfemeni.cat/?page_id=11

La paraula justa

Les nits d’hivern, mentre és al llit, sovint el pensa, a l’altre cap del món, a Minnesota, envoltat de neu, i sent que el fred viatja pel fil invisible que sempre els ha unit i li congela les extremitats, que de tan balbes ha de moure amunt i avall per tornar a sentir. A vegades té por que el fil es tensi massa i s’acabi trencant i llavors no es belluga gens i l’habitació, a les fosques, es queda quieta i en silenci. Però això és només de nit, és clar, que quan hi ha llum la Maria recorda com n’és de feliç ell a la terra dels deu mil llacs. És aigua, el seu germà, sempre ho ha estat, i en aquesta terra seca i erma es pansiria. Vés si calia anar tan lluny per formar una família, repeteix avui la mare, quan ell no la sent, i la Maria es pregunta, no per primera vegada, si potser preferiria que fos ella, la no casada, la no reproduïda, qui visqués lluny. I es pregunta, per primer cop, ara, quan va començar a permetre que tot allò que no és la definís.




dijous, 18 de febrer de 2016

Kintsugi

T'has trencat tantes vegades i tantes vegades has provat d'enganxar els bocins, cada cop més minúsculs, mirant de fer-los encaixar... Intentant que no se't veiessin les costures, no semblar trencada, apedaçada. Reconstruir el somriure perenne, els ulls plens de llum. Sempre dempeus, mai vinclada, torçada, de genolls, vençuda.
I avui, una paraula: kintsugi. No t'ho havia dit mai ningú que també podies ser bonica així. Fins i tot més. Que podies estimar totes les teves cicatrius, banyar-les en or. Les blanques i primes com un fil estret. Les rosades i amples, com un camí sinuós, ple de giragonses. Les visibles i les invisibles. Les que et recorren la pell, la carn, l'ànima. 
Kintsugi. Kintsukuroi. 






dimecres, 13 de gener de 2016

Com espigues de blat que el vent sacseja

Ma rose à moi, un passant ordinaire croirait qu'elle vous ressemble. Mais à elle seule elle est plus importante que vous toutes, puisque c'est elle que j'ai arrosée. Puisque c'est elle que j'ai mise sous globe. (...) Puisque c'est elle que j'ai écoutée se plaindre, ou se vanter, ou même se taire. Puisque c'est ma rose.

El petit príncep
Antoine de Saint-Exupéry

Un somriure com tants altres. Gran, amb les dents del davant un xic separades. Uns ulls marrons, amb pestanyes llargues, infinites. Unes orelles petites, infantils gairebé. N'hi deu haver milers, així. Tants com espigues de blat que el vent sacseja. Estimo la meva espiga, però, i sé distingir-la de totes les altres amb els ulls clucs. 

Un jo també com tants altres. Dit en veu baixa, a les fosques, com un rés. N'hi deu haver milers, paraules que el vent s'enduu cel amunt, quan bufa fort, que s'obliden fàcilment. Atrapo les teves paraules abans no fugin i se m'enreden entre els dits. 

Una abraçada com tantes altres. Que fa cruixir cada os, que tiba cada múscul. Que et fa sentir forta i feble ensems. N'hi deu haver milers, així. M'aferro a les teves abraçades amb el cos sencer. No afluixo.



dimarts, 15 de desembre de 2015

Gana

i sols queda als meus peus la brasa de la fam
(Poema de la fam, Roser Matheu)

L'àvia, que berenava una llesca de pa amb vi i sucre, que sucava pa torrat al cafè amb llet dels matins. Que feinejava a la cuina o collia llenya al pati, amb un rosegó de pa a la mà. L'àvia, cada dia més baixeta, però més rodona. Que responia com es nota que no heu passat gana, quan li'n feien burla. L'àvia, que repetia cada dia estàs més prima, mentre et pessigava les costelles. Que explicava com duia cistells plens de menjar al seu pare, quan anava a visitar-lo a la presó, de criatura, durant la postguerra. L'àvia, que devia pensar que era més fàcil empassar-se les llàgrimes amb un bocí de pa, encara que fos sec. Que potser omplia la panxa, perquè no podia omplir altres buits, altres absències.

L'àvia a la residència. Amb el seu nom i la seva fotografia a la porta de l'habitació, perquè no es desorienti. La taula plena de fotografies de fills, néts i besnéts, que sovint confon i barreja. Que es neguiteja quan arriba l'hora dels àpats: deu tocar sopar ja. Que menja amb gana, gairebé amb desfici. Que acompanya cada queixalada amb un trosset de pa. L'àvia, que oblida noms i cares, que ressucita els morts i les cases, i que, sense saber-ho, duu gravats els records, tota una vida, a l'estómac.