dimarts, 29 de novembre de 2016

Pols, cendra i no-res

(Aquest relat ha estat guanyador del Premi de Narrativa Valerià Pujol d'enguany)

No pesa gens, l’urna. S’ha tornat lleugera, la mare, ingràvida gairebé, ella que sempre havia estat més aviat grassoneta: el pit generós, els sacsons al voltant de la cintura, el cul ample, les cuixes grosses que es fregaven quan caminava amb un balandreig sinuós. I ara, en canvi, és només pols, cendra i no-res.
Recorda aquell viatge a Còrdova, fa tants anys, la visita a la mesquita. Els amics que s’extasiaven contemplant el bosc de columnes i arcs de ferradura, que es fotografiaven al pati dels tarongers, mentre ell romania davant una petita làpida de marbre blanc, rellegint una vegada i una altra la inscripció que hi havia esculpida: “Aquí yace en polvo, ceniza y nada, Doña Inés Henríquez Valdés”.
Aleshores el pare ja estava malalt, però s’aferrava a la vida amb les forces que li quedaven, amb els dits i les ungles, amb les dents que encara eren seves i les que no, ferotge. No volia marxar, no s’hi resignava. Potser li feia por convertir-se en la pols i cendra de la inscripció. Fins i tot es va negar a donar cap òrgan, arribat el moment, tot i que de tan consumit com estava segurament no n’haurien pogut aprofitar res. Potser li feia més por encara el no-res, la “nada” de l’epitafi, ell que sempre havia estat un home de certeses: casa seva, la dona, el fill, la feina. Una copeta al bar, els vespres. El diari de bon matí, mentre esmorzava. La partideta amb els amics els dissabtes a la tarda, el caliquenyo que li penjava dels llavis molsuts, discutint a crits de política i religió. L’ateisme que abraçava amb més força que la família i que, amb els anys, va esdevenir una por negra i fonda com un pou.
No va voler fer testament, ni tan sols al final, i va morir lentament i agònica, tossut, negant la mort mateixa. Si hagués estat creient, com la mare, o com a mínim agnòstic, com ell mateix, pensa el fill, almenys hauria tingut el consol de l’altra vida, o si més no, li hauria quedat la possibilitat, l’esperança, el dubte.
La mare va ser tota una altra cosa. Va marxar de puntetes, com havia viscut, sense fer gens de soroll. Em sembla que em ve un cap-rodo. M’estiraré una estona, va dir diumenge, havent dinat, mentre païen l’arròs a banda. I ja no es va llevar més. Ell, el fill, mirava els esports al menjador, escarxofat al sofà, fent temps per tornar a casa seva després de la visita obligada. Als peus, la gossa de la mare, la Guita, que feia la becaina, no va alçar el cap ni un segon mentre la seva mestressa traspassava. Què s’esperava, sinó, que bordés, que udolés com un llop? Això només passa a les pel·lícules… La mare va morir sense fer enrenou, en silenci, doncs, discreta, i la va trobar enllitada al cap d’una estona, encara tèbia, els ulls tancats, el rostre en pau, com si només dormís. Quan em mori a mi no m’enterreu pas, li havia sentit repetir mantes vegades. No se m’hi ha perdut res, al cementiri. El fill s’havia estranyat que no volgués “reposar”, que en deia ella, al costat del pare. Potser ja n’havia tingut prou, d’ell. Potser no volia ocupar més espai que en vida, ser una nosa.
Què li queda, ara?, es pregunta ell. Una urna plena de pols, cendra i no-res, i una gossa vella que se’l mira resignada quan la treu a passejar. Talment la mare. Deu ser cert allò que diuen, que les bèsties s’acaben assemblant als seus amos. O potser era a l’inrevés, ja no ho recorda.
El pis l’haurà de buidar aquesta setmana. Desar la roba de la mare en capses i dur-les a la parròquia. Vendre, regalar o llençar els mobles i les quatre andròmines que conservava, atrotinades sí, però impol·lutes. Donar de baixa els rebuts. Tornar les claus a la immobiliària a finals de mes. Tota la vida de lloguer. Tants anys treballant i no s’havien pogut comprar un pis?, es preguntava sovint. Ho va entendre quan, en morir el pare, va trobar només 300.000 pessetes de les d’abans al banc, per pagar l’enterrament i quatre despeses més, ras i curt. 
I aleshores va recordar els vespres que la mare el feia anar a cercar el pare al bar, que el sopar es refredava a taula, i el trobava assegur al tamboret, davant la màquina, la mirada febril, la mà esquerra que aferrava les monedes mentre la dreta empenyia la maneta amb força. I ell, criatura, quedava enlluernat per les llumetes de colors, la música estrident i el clinc-clinc esporàdic del doll de monedes que queia a raig per la ranura. Va entendre també que segurament a les partides dels dissabtes canviaven de mans alguna cosa més que cartes o fitxes de dòmino. I va interpretar, per fi, els silencis de la mare pel que eren realment: retrets muts. 
Orfe. No és tan d’hora, no es pot queixar, però fa mal, molt més que no s’esperava. No és només la solitud, tantes vegades com l’ha cercat i volgut i ara que és imposada sap que li començarà a pesar. Digues que sí, fill, aprofita ara que ets jove. Ja tindràs temps de trobar una dona, que en acabat només fan la murga…, el defensava el pare quan la mare es començava a amoïnar. Però, de mica en mica, els copets a l’esquena del pare, les picades d’ull còmplices es van anar convertint en retrets. Mira que ho fas complicat, tantes dones com hi ha al món i encara te l’hauran de fer a mida!
Potser tenia raó, el pare, perquè com més temps passa més mandra li fa sortir. Els amics s’han anat emparellant, casant, tenint fills, no sempre per aquest ordre. Alguns s’han anat separant, també, és clar, i han tornat a començar el cicle, incansables. I ell és l’únic que no es mou, que sembla que no avanci, criant panxa i arrugues, perdent cabell i alguna dent, també. Potser tenia raó el pare, sí, i és massa primmirat: no li agrada prou cap de les dones que coneix, no li acaben de fer el pes. I, com més temps passa, més especial ha de ser l’escollida, més perfecta, li sembla, per justificar la llarga espera.
Hi va haver un temps que sí, que va creure que l’havia trobat, que era ella. Tot plegat va durar una colla de mesos. Van anar a París, fins i tot! Però va anar perdent la il·lusió, com tantes altres vegades, se li va anar desinflant a les mans, prou que ho veia, però no hi podia fer res.
No és només la solitud, doncs, vella companya. És aquesta por nova que se li comença a enfilar pels dits dels peus, cames amunt, fins a l’estómac. La mateixa que deuen sentir els soldats, durant la batalla, quan l’avançada, la partida que marxa al davant, és abatuda i es troben de cop ocupant la seva posició, desprotegits. Entre ell i la mort ja no hi ha ningú. 
Què li queda, doncs?, es torna a preguntar. Una gossa xaruga i quasi cega, incontinent, que ha de treure cada dos per tres perquè no se li pixi al menjador, i que li omple el pis de pèl. Dòcil, sí, llevat de quan prova de banyar-la, que es regira, rabiüda, ho esquitxa tot, i gruny i li ensenya les dents poc esmolades ja. I una urna platejada i lleugera, que comença a pesar-li damunt la taula del menjador. 
No pot llençar-ne les cendres al mar, tan de moda fa uns anys i que ara està prohibidíssim. A més, seria absurd, que la mare devia trepitjar la platja una dotzena de vegades a la vida, a tot estirar. No hi ha cap lloc especial que li agradés visitar: cap bosc per abocar-les al peu d’un arbre centenari, cap cim d’un penya-segat des d’on es vegin un tros de mar i un tros de cel del mateix blau, cap campanar d’una església des d’on lliurar-les al vent com una ofrena.
No li recorda altra vida que passejant pel barri, amunt i avall, com si volgués gastar els carrers amb els seus peus botits. Del bracet del pare, primer, donant-li la mà a ell, després, de petit, estirant la corretja de la Guita, que s’atura a cada pas per ensumar altres gossos, ja al final.
I aleshores se li acut. És una idea boja, que diria la mare, però ara ja no hi és per censurar-la. Cada cop que surt a passejar la gossa, s’enduu a la mà esquerra, al puny clos que no subjecta la corretja, un grapat de cendres de la mare i les va escampant, com un polsim fi, imperceptible, que se li esmuny entre els dits, pels carrers que freqüentava. I així empolsina les voreres, els semàfors, els arbres, les botigues del barri. Els transeünts i tot. Els veïns que la coneixien i els que no. La mare és arreu, durant uns dies. Fins que l’urna és buida de pols i cendra i queda plena de no-res, tan sols, i la llença al contenidor de la cantonada, on la mare abocava les escombraries, cada vespre, amb la bossa ben lligada.


dimarts, 10 de maig de 2016

No molesteu... estic escrivint!!



Sí, ja ho sé, tinc el blog un xic abandonat darrerament. Que si les oposicions, que si el canvi de feina... Quan no és una cosa, n'és una altra! Excuses? Potser... La qüestió és que vull escriure, necessito escriure, però no en el blog. Tinc a mitges un llibre de relats que vull enllestir aviat, abans no perdi l'embranzida, i també alguna altra idea que em ronda pel cap!

Per tant, el blog tanca una temporadeta. No per vacances, tot al contrari! 

Ens veiem aviat. Mentrestant...






dijous, 28 d’abril de 2016

També sóc jo

També sóc jo,
ple de llum i de foscor, tan minúscul
que faig por.
També sóc jo.

També sóc jo (Joan Dausà)

Estreno feina, estreno pors. Cares noves, noms nous, que es barregen i es confonen. Somriures un xic forçats, frases gastades que es pensen i, a vegades, es diuen en veu alta. Jo, tímida un altre cop, amb ganes d'agradar i que m'agradin. El sac d'incerteses, de preguntes mudes, carregat a l'esquena. Humil, fràgil de nou.
Estreno barri. Faig passejades, exploro els carrers, busco el sol que em defuig tot el matí, al despatx. Entomo el fred, el vent i la pluja, mentre els companys de feina es tanquen als bars, canviant una peixera gran per una altra de més petita i sorollosa. Lleig, el barri: oficines, edificis que semblen abandonats, carrers solitaris. Un desert d'asfalt. El tanatori de Sancho d'Àvila a quatre passes: l'espectacle de la mort a tocar. Gent que s'abraça i plora al carrer, que amaga els ulls i la pena rere ulleres fosques. Gent serena, gent sense consol. I entre la gent, jo, una intrusa que fa camí amb la poma o l'entrepà de formatge a les mans; una estranya que s'obre pas, que no canvia de vorera, que no furga en el dolor, però tampoc no aparta la mirada. Una turista, gairebé. Almenys avui, almenys encara. 


diumenge, 24 d’abril de 2016

Malgrat les hores

Escuché la palabra en el autobús y se me quedó dentro de la cabeza dando vueltas como una mosca dentro de una botella. Hay palabras que entran y luego no encuentran la salida. (...)

Dos mujeres en Praga 

Voldries que fos Sant Jordi cada dia i anar-te'n a dormir a la nit sadollada, amb el tacte suau de les pàgines encara als palmells, l'olor del paper al nas, cada cop que inspires, i el pensament ple de paraules que busquen la sortida, però no la troben. Atrapats, els mots, perduts en el laberint de la ment, ja teus per sempre.

Sant Jordi, doncs. I tu obrint-te pas, entre empentes i cops de colze mal dissimulats, l'ànsia als ulls, la satisfacció als llavis. El sol rabiós, inclement del matí. La pluja inquieta de la tarda. Els amics que comptes i recomptes a cada pas, que extravies i retrobes a cada pas, sota els paraigües de colors. La mà d'ell a l'espatlla, a la cintura, com una àncora. La rosa que espera a casa, pacient, envoltada d'espigues que somies daurades però sempre són verdes. Tot tan fràgil, encara, malgrat les hores. 


dijous, 24 de març de 2016

La paraula justa

Aquest hivern he escrit un relat que ha estat guanyador del 16è Premi de Relats Curts - Relats en Femení: http://premirelatsenfemeni.cat/?p=1154

Us n'avanço un fragment. Si el voleu llegir sencer, el trobareu aquí: http://premirelatsenfemeni.cat/?page_id=11

La paraula justa

Les nits d’hivern, mentre és al llit, sovint el pensa, a l’altre cap del món, a Minnesota, envoltat de neu, i sent que el fred viatja pel fil invisible que sempre els ha unit i li congela les extremitats, que de tan balbes ha de moure amunt i avall per tornar a sentir. A vegades té por que el fil es tensi massa i s’acabi trencant i llavors no es belluga gens i l’habitació, a les fosques, es queda quieta i en silenci. Però això és només de nit, és clar, que quan hi ha llum la Maria recorda com n’és de feliç ell a la terra dels deu mil llacs. És aigua, el seu germà, sempre ho ha estat, i en aquesta terra seca i erma es pansiria. Vés si calia anar tan lluny per formar una família, repeteix avui la mare, quan ell no la sent, i la Maria es pregunta, no per primera vegada, si potser preferiria que fos ella, la no casada, la no reproduïda, qui visqués lluny. I es pregunta, per primer cop, ara, quan va començar a permetre que tot allò que no és la definís.




dijous, 18 de febrer de 2016

Kintsugi

T'has trencat tantes vegades i tantes vegades has provat d'enganxar els bocins, cada cop més minúsculs, mirant de fer-los encaixar... Intentant que no se't veiessin les costures, no semblar trencada, apedaçada. Reconstruir el somriure perenne, els ulls plens de llum. Sempre dempeus, mai vinclada, torçada, de genolls, vençuda.
I avui, una paraula: kintsugi. No t'ho havia dit mai ningú que també podies ser bonica així. Fins i tot més. Que podies estimar totes les teves cicatrius, banyar-les en or. Les blanques i primes com un fil estret. Les rosades i amples, com un camí sinuós, ple de giragonses. Les visibles i les invisibles. Les que et recorren la pell, la carn, l'ànima. 
Kintsugi. Kintsukuroi. 






dimecres, 13 de gener de 2016

Com espigues de blat que el vent sacseja

Ma rose à moi, un passant ordinaire croirait qu'elle vous ressemble. Mais à elle seule elle est plus importante que vous toutes, puisque c'est elle que j'ai arrosée. Puisque c'est elle que j'ai mise sous globe. (...) Puisque c'est elle que j'ai écoutée se plaindre, ou se vanter, ou même se taire. Puisque c'est ma rose.

El petit príncep
Antoine de Saint-Exupéry

Un somriure com tants altres. Gran, amb les dents del davant un xic separades. Uns ulls marrons, amb pestanyes llargues, infinites. Unes orelles petites, infantils gairebé. N'hi deu haver milers, així. Tants com espigues de blat que el vent sacseja. Estimo la meva espiga, però, i sé distingir-la de totes les altres amb els ulls clucs. 

Un jo també com tants altres. Dit en veu baixa, a les fosques, com un rés. N'hi deu haver milers, paraules que el vent s'enduu cel amunt, quan bufa fort, que s'obliden fàcilment. Atrapo les teves paraules abans no fugin i se m'enreden entre els dits. 

Una abraçada com tantes altres. Que fa cruixir cada os, que tiba cada múscul. Que et fa sentir forta i feble ensems. N'hi deu haver milers, així. M'aferro a les teves abraçades amb el cos sencer. No afluixo.